dimarts, 26 de maig del 2009
dimecres, 20 de maig del 2009
He après...
He après a saber escoltar, i esbrinar el sentit de les paraules.
He après moltes coses en aquest curs de "Contes i Narracions".
He après a valorar el treball dels "Profes" i de les companyes.
He après que no puc escollir com em sento, però sempre hi puc fer alguna cosa.
He après que volem viure el cim de la muntanya, però la felicitat esdevé mentre es puja.
He après que no cal amoïnar-se si les coses, no surten tot lo bé que vols...
He après que cal gaudir del viatge... i no pensar només en la meta.
He après a fer els deures i saber veure que no estant tant malament.
He après que un somriure o unes paraules m'han ajudat a valorar tot el treball.
He après que quant un nado t'agafa el dit o una amiga et dóna la mà té enganxa la vida.
He après a donar les GRÀCIES a tots. Roser
He après moltes coses en aquest curs de "Contes i Narracions".
He après a valorar el treball dels "Profes" i de les companyes.
He après que no puc escollir com em sento, però sempre hi puc fer alguna cosa.
He après que volem viure el cim de la muntanya, però la felicitat esdevé mentre es puja.
He après que no cal amoïnar-se si les coses, no surten tot lo bé que vols...
He après que cal gaudir del viatge... i no pensar només en la meta.
He après a fer els deures i saber veure que no estant tant malament.
He après que un somriure o unes paraules m'han ajudat a valorar tot el treball.
He après que quant un nado t'agafa el dit o una amiga et dóna la mà té enganxa la vida.
He après a donar les GRÀCIES a tots. Roser
dijous, 7 de maig del 2009
Cereria Subirà (Barcelona)
Al número 7 de la baixada de la Llibreteria, un dels carrers més antics de Barcelona, hi ha la 
Cereria Subirà dedicat a la fabricació i venda d'espelmes, ciris de bateig, figures de cera , a més d'encens, vi de missa etc. productes tots ells molt usuals en l'indret on es troba la botiga, un dels establiments més emblemàtics de la Ciutat. El negoci va ser fundat el 1761 per Jacint Galí, en un altre local al carrer de San Cugat, què és com es deia en el segle XVIII l'actual carrer Carders, però, desprès de diversos trasllats, des de 1902 ocupa aquest indret. Havia estat anteriorment una botiga de roba que es deia "La Argentina" que havia estat inaugurada pels voltants de 1840. I les peces de roba es canviaren per ciris de tota mena com es pot veure ara. De la decoració no es va canvià gairebé res; totes les lleixes son de fusta de melis, a peu d'una graciosa escala de fusta que dóna accés als prestatges alts, hi ha una talla de bronze que il·lumina, ara adaptat a l'electricitat i avanç amb un fanal de gas.
Cereria Subirà dedicat a la fabricació i venda d'espelmes, ciris de bateig, figures de cera , a més d'encens, vi de missa etc. productes tots ells molt usuals en l'indret on es troba la botiga, un dels establiments més emblemàtics de la Ciutat. El negoci va ser fundat el 1761 per Jacint Galí, en un altre local al carrer de San Cugat, què és com es deia en el segle XVIII l'actual carrer Carders, però, desprès de diversos trasllats, des de 1902 ocupa aquest indret. Havia estat anteriorment una botiga de roba que es deia "La Argentina" que havia estat inaugurada pels voltants de 1840. I les peces de roba es canviaren per ciris de tota mena com es pot veure ara. De la decoració no es va canvià gairebé res; totes les lleixes son de fusta de melis, a peu d'una graciosa escala de fusta que dóna accés als prestatges alts, hi ha una talla de bronze que il·lumina, ara adaptat a l'electricitat i avanç amb un fanal de gas.
dimecres, 6 de maig del 2009
Plaça de l'Àngel
El carrer de l'Argenteria ens porta de la plaça de l'Àngel fins a l'església de Santa Maria. La plaça de l'Àngel és el que resta d'un camp que s'estenia davant la porta més important de la muralla del segle IV, el Portal Major, per on sortia a la ruta romana. La porta estava coronada pel castell vescomtal, que amb el temps fou convertit en la Cort de Veguer i servi fins a mitjan segle XIX, de presó, anomenada, des de 1968, carrer de Llibreteria.
Durant el segle X els voltants d'aquest camp ja eren edificats. Aquest nucli s'anomenava Vilanova del Mercadal i el camp, porticat, s'anomenà Plaça del Mercadal, ja des del segle XIV. Arran de l'especialització del seu mercat, acabà anomenant-se Plaça del Blat.
Com a record d'una aparició miraculosa de San Miquel, el castell vescomtal fou guarnit amb una estàtua de bronze que representa un àngel. L'any 1616, seguint la moda d'aixecar obeliscos implantada pels papes de Roma, en va ser alçat un, obra de Rafael Plansó, i hi va ser posat l'Àngel al cim. L'Ajuntament revolucionari de l'any 1823 el va enderrocar. Una de les torres del Portal Major fou aterrada al segle XVIII i l'altra a la segona meitat del segle XIX. Actualment en aquesta plaça ja no queda gairebé res anterior a aquesta data, però la imatge de bronze de l'Àngel, posada ara a la fornícula de la casa número 2-3 i el nom que conserva, ens recorden el famós prodigi medieval i el monument que hi havia hagut.
Carrer Cec Sant Cugat
La casa de la volta dels Cecs de Sant Cugat, es un edifici del segle XVII, reformat al XVIII. Travessa la casa el carrer Cecs de San Cugat, a través d'un pòrtic carpanells, que li atorga una empremta medieval. Els nivells inferiors corresponen a la part més antiga del l'edifici, amb la façana de carreus de pedra i balcons amb la llosana també de pedra, mentre que als pisos més alts (del segle XVIII) els balcons tenen la llosana de ferro i ceràmica.
Durant el segle X els voltants d'aquest camp ja eren edificats. Aquest nucli s'anomenava Vilanova del Mercadal i el camp, porticat, s'anomenà Plaça del Mercadal, ja des del segle XIV. Arran de l'especialització del seu mercat, acabà anomenant-se Plaça del Blat.
Com a record d'una aparició miraculosa de San Miquel, el castell vescomtal fou guarnit amb una estàtua de bronze que representa un àngel. L'any 1616, seguint la moda d'aixecar obeliscos implantada pels papes de Roma, en va ser alçat un, obra de Rafael Plansó, i hi va ser posat l'Àngel al cim. L'Ajuntament revolucionari de l'any 1823 el va enderrocar. Una de les torres del Portal Major fou aterrada al segle XVIII i l'altra a la segona meitat del segle XIX. Actualment en aquesta plaça ja no queda gairebé res anterior a aquesta data, però la imatge de bronze de l'Àngel, posada ara a la fornícula de la casa número 2-3 i el nom que conserva, ens recorden el famós prodigi medieval i el monument que hi havia hagut.
Carrer Cec Sant Cugat
La casa de la volta dels Cecs de Sant Cugat, es un edifici del segle XVII, reformat al XVIII. Travessa la casa el carrer Cecs de San Cugat, a través d'un pòrtic carpanells, que li atorga una empremta medieval. Els nivells inferiors corresponen a la part més antiga del l'edifici, amb la façana de carreus de pedra i balcons amb la llosana també de pedra, mentre que als pisos més alts (del segle XVIII) els balcons tenen la llosana de ferro i ceràmica.
Una sortida fins el carrer dels petons
Ahir dia 5 de Maig del 2009 vam anar a passejar i veure uns quants dels carrers que ens descriu en Miquel del " carrer dels petons"de Marcel Fite. Els blocaires de les dues classes acompanyats dels Profes que són meravellosos. Ens ho varem passar d'allò més bé imaginant-nos aquella època gracies a la Maribel i la Carme que ens va documentar, explicant-nos un munt de coses d'aquells temps hi ha molt llunyans, però que encara ara si ho saps es poden veure i gaudir de molts detalls. En els llocs més adients van dir textos, versos, acudits i llegendes per ajudar-nos a conèixer millor els indrets per on passàvem. I després per acabar de arrodonir, un sopar molt bo i capritxos al "RE-PLA" .
dilluns, 4 de maig del 2009
Plaça de l'Angel
Anècdota de la plaça de l'Àngel:
Era un trajecte molt popular, quan l'òmnibus enfilava la pujada al arribar a la plaça de l'Àngel calia afegir a les mules una rècula complementaria per a poder arrossegar el carruatge.
Cafè la Lluna
Aquest cafè va néixer modestament a la plaça de l'Àngel, sembla que se'n deia així perquè la llum de la lluna veia cada nit l'arribada dels clients noctàmbuls.
Era un trajecte molt popular, quan l'òmnibus enfilava la pujada al arribar a la plaça de l'Àngel calia afegir a les mules una rècula complementaria per a poder arrossegar el carruatge.
Cafè la Lluna
Aquest cafè va néixer modestament a la plaça de l'Àngel, sembla que se'n deia així perquè la llum de la lluna veia cada nit l'arribada dels clients noctàmbuls.
Carrer dels petons capítol XXIII
Bassa i Girona, Pere Nolasc de (El Milà Alt Camp ?) (Barcelona 1835) Militar
En esclatar la Guerra contra Napoleó es va enrolar com a capità d'una companyia. Esdevingué tinent coronel grau confirmat per Ferran VII, i el 1830 ascendí a brigadier i a mariscal de camp. El 1833 fou nomenat governador militar de Cadis, i el 1836 de Barcelona. Fou encarregat pel capità general LLauder de castigar els culpables de la crema de convents de Barcelona del 25 i 26 de Juliol de 1835, però, en intentar de desarmar la milícia nacional, grups de revoltats assaltaren la seva residencia enfilant-se per un edifici del costat del Palau Reial. El mataren d'un tret i amb una corda lligada al coll fou arrossegat i cremat (9 d'Agost 1835.) com havien fet dies abans amb el toro.
En esclatar la Guerra contra Napoleó es va enrolar com a capità d'una companyia. Esdevingué tinent coronel grau confirmat per Ferran VII, i el 1830 ascendí a brigadier i a mariscal de camp. El 1833 fou nomenat governador militar de Cadis, i el 1836 de Barcelona. Fou encarregat pel capità general LLauder de castigar els culpables de la crema de convents de Barcelona del 25 i 26 de Juliol de 1835, però, en intentar de desarmar la milícia nacional, grups de revoltats assaltaren la seva residencia enfilant-se per un edifici del costat del Palau Reial. El mataren d'un tret i amb una corda lligada al coll fou arrossegat i cremat (9 d'Agost 1835.) com havien fet dies abans amb el toro.
dilluns, 27 d’abril del 2009
Amb la màgia de les paraules...
Roses i rosers
Un matí ple d'encants i d'un plaer en tots els sentits he estat passejant per el Parc de Cervantes, He gaudit de la visió de milers de roses de diferents colors i estils, amb l'olor més exquisida i les flaires més perfumades, que ens omplen tots els sentits;
Recordaré sempre aquest moment.
Recordaré la bellesa de les roses blanques, de les rosades, de les grogues, de les blaves, de les taronges, de les vermelles.
Recordaré els rosers salvatges, els de tapís, els de perles de Montserrat, els canins o silvestres.
Va ésser un esdeveniment únic i molt especial d'aquest dia... que el recordaré sempre tant per la seva bellesa com per el flaire que m' envoltava.
Un matí ple d'encants i d'un plaer en tots els sentits he estat passejant per el Parc de Cervantes, He gaudit de la visió de milers de roses de diferents colors i estils, amb l'olor més exquisida i les flaires més perfumades, que ens omplen tots els sentits;
Recordaré sempre aquest moment.
Recordaré la bellesa de les roses blanques, de les rosades, de les grogues, de les blaves, de les taronges, de les vermelles.
Recordaré els rosers salvatges, els de tapís, els de perles de Montserrat, els canins o silvestres.
Va ésser un esdeveniment únic i molt especial d'aquest dia... que el recordaré sempre tant per la seva bellesa com per el flaire que m' envoltava.
divendres, 24 d’abril del 2009
Manuel de LLauder i Camín - Miguel Lardizabal
Llauder (Argentona Maresme 1789 - Madrid 1851) Militar i polític:
Amb la liberalització dels darrers anys de Ferran VII fou enviat com a capità general de Catalunya 1832, en substitució de l'odiat comte d'Espanya. Immediatament desarmà els voluntaris realistes.Quan mort el Rei 1833 és manifesta fidel a Maria Cristina i Isabel II i posà en peu la Milícia Nacional Voluntària de Barcelona que li permeté de rebutjar atacs dels Carlins.
Lardizabal, i Uribe, Miguel (1744- 1824) Estudià teologia a Valladolid. Exiliat per Godoy al País Basc (1798, fou director del seminari patriòtic de Bergara. en envair Napoleó la Península Ibèrica forma part de la Junta Central i fou membre de la primera regència del regne(1810). Defensor aferrissat dels drets de Ferran VII, dissolta la regència publicà un manifest contra les Corts de Cadis. Exiliat a Anglaterra, tornà a ésser entronitzat el partit absolutista (1814). Ferran VII el feu ministre d'ultramar i posteriorment conseller d'estat.
Amb la liberalització dels darrers anys de Ferran VII fou enviat com a capità general de Catalunya 1832, en substitució de l'odiat comte d'Espanya. Immediatament desarmà els voluntaris realistes.Quan mort el Rei 1833 és manifesta fidel a Maria Cristina i Isabel II i posà en peu la Milícia Nacional Voluntària de Barcelona que li permeté de rebutjar atacs dels Carlins.
Lardizabal, i Uribe, Miguel (1744- 1824) Estudià teologia a Valladolid. Exiliat per Godoy al País Basc (1798, fou director del seminari patriòtic de Bergara. en envair Napoleó la Península Ibèrica forma part de la Junta Central i fou membre de la primera regència del regne(1810). Defensor aferrissat dels drets de Ferran VII, dissolta la regència publicà un manifest contra les Corts de Cadis. Exiliat a Anglaterra, tornà a ésser entronitzat el partit absolutista (1814). Ferran VII el feu ministre d'ultramar i posteriorment conseller d'estat.
Francisco Tadeo Calomarde
Calomarde (Villell Arago 1773 - Tolosa de Llenguadoc 1842)
Polític absolutista aragonès. D'origen humil, intenta de fer la carrera vora de Manuel Godoy, i més tard sota la protecció de Lardizàbal, de qui fou secretari en els diversos ministeris.En entra
r els Cent mil Fills de Sant Lluís 1823, el duc d'Angulema el nomenà secretari de la regència i absolutisme d'on passà al ministeri de gràcia i justícia.
Durant deu anys fou l'instrument de Ferra VII per a la repressió contra els liberals i l'home de nés confiança del Rei. En plantejar-se el problema successori, es mostrà partidari del manteniment de la llei sàlica i intriga a favor de l'infant Carles Maria Isidre, bé que sembla que sigui anècdota la bufetada rebuda de la Infanta Lluïsa Carlota. (amb la resposta de Calomarde) "Manos blancas no ofenden". La mort del rei marcà el seu exili.
Polític absolutista aragonès. D'origen humil, intenta de fer la carrera vora de Manuel Godoy, i més tard sota la protecció de Lardizàbal, de qui fou secretari en els diversos ministeris.En entra
r els Cent mil Fills de Sant Lluís 1823, el duc d'Angulema el nomenà secretari de la regència i absolutisme d'on passà al ministeri de gràcia i justícia.Durant deu anys fou l'instrument de Ferra VII per a la repressió contra els liberals i l'home de nés confiança del Rei. En plantejar-se el problema successori, es mostrà partidari del manteniment de la llei sàlica i intriga a favor de l'infant Carles Maria Isidre, bé que sembla que sigui anècdota la bufetada rebuda de la Infanta Lluïsa Carlota. (amb la resposta de Calomarde) "Manos blancas no ofenden". La mort del rei marcà el seu exili.
Esglesies, convents i col-legits a la Rambla
Capítol XVIII
La Neus em va fer observar la mà de convents que hi havia...
De mar a muntanya, i només a la banda del Raval, hi havia el convent i l'església de Santa Mònica, dels Agustins descalços; el col·legi de Sant Pere Nolasc, dels Mercenaris; el col·legi de Sant Angeló Màrtir, dels Carmelites calçats; el col·legi de Sant Bonaventura, dels frares Franciscans; la església i el convent dels Trinitaris descalços de la Bonanova i el convent i l'església de Sant Josep, dels Carmelites descalços;; la procura del monestir de Poblet, amb la capella de l'Anunciata; el temple de Betlem; el convent dels Jesuïtes, el Col·legi Màxim de la província d' Aragó i el prestigiós Col·legi de Cordelles, dels Jesuïtes, que oficialment es deia - i ja és dir-se - "Imperial i Reial Seminari de Nobles".
Tota aquesta arquitectura eclesiàstica sembla que no tenia, des de el punt de vista artístic, cap mena d'interès. L'enderrocament dels establiments religiosos de tan poc mèrit ha estat aprofitat per ala construcció d'alguns edificis que necessitaven espai:
La Fonda Orient ocupa el terreny del col·legi de Sant Bonaventura.
1844 el Teatre del Liceu correspon a l'antiga propietat dels Trinitaris descalços.
El Mercat de la Boqueria substitueix el convent, l'església i l'hort de Sant Josep (per això se'n diu oficialment així. (Mercat de San Josep)
L'antic "El Siglo" i la Reial Acadèmia de Cienciés es van vestir en solars de la Companyia de Jesús.
La Neus em va fer observar la mà de convents que hi havia...
De mar a muntanya, i només a la banda del Raval, hi havia el convent i l'església de Santa Mònica, dels Agustins descalços; el col·legi de Sant Pere Nolasc, dels Mercenaris; el col·legi de Sant Angeló Màrtir, dels Carmelites calçats; el col·legi de Sant Bonaventura, dels frares Franciscans; la església i el convent dels Trinitaris descalços de la Bonanova i el convent i l'església de Sant Josep, dels Carmelites descalços;; la procura del monestir de Poblet, amb la capella de l'Anunciata; el temple de Betlem; el convent dels Jesuïtes, el Col·legi Màxim de la província d' Aragó i el prestigiós Col·legi de Cordelles, dels Jesuïtes, que oficialment es deia - i ja és dir-se - "Imperial i Reial Seminari de Nobles".
Tota aquesta arquitectura eclesiàstica sembla que no tenia, des de el punt de vista artístic, cap mena d'interès. L'enderrocament dels establiments religiosos de tan poc mèrit ha estat aprofitat per ala construcció d'alguns edificis que necessitaven espai:
La Fonda Orient ocupa el terreny del col·legi de Sant Bonaventura.
1844 el Teatre del Liceu correspon a l'antiga propietat dels Trinitaris descalços.
El Mercat de la Boqueria substitueix el convent, l'església i l'hort de Sant Josep (per això se'n diu oficialment així. (Mercat de San Josep)
L'antic "El Siglo" i la Reial Acadèmia de Cienciés es van vestir en solars de la Companyia de Jesús.
Aquell Teatre!...
Capítol XVIII - del carrer dels Petons
El Pla de les Comèdies és un nom que no enganya. Aquí si bastí, al Segle XVII, el primer Teatre de Barcelona. En la historia ciutadana de l'espectacle, el Teatre de Santa Creu, i desprès amb el nom de Teatre Principal la ha fet decisiu.
El precedent de la Casa de les Comèdies que bastiren a la Rambla eren les representacions que es feren a l' Hospital de la Santa Creu, que tenien molt d'èxit però la proximitat dels malats i de l'espectacle resultava incomoda, i per això els administradors de l'Hospital van decidir construir un edifici adequat a l'hort que tenien acarat a les Rambles al carrer de Trentaclaus (probable referència a un portal ferrat) aquest no tenia massa bona fama , i la ciutat fou partidària d'aprofitar l'ocasió d'esborrar el nom de Trentaclaus o "carrer d'en Trenta". Estava clar amb la construcció del nou teatre damunt les ruïnes de l'antiga casa de les Comèdies, i aquest teatre recolzés sobretot en la vida i els miracles dels sants. A més les obres passaven prèviament la censura dels inquisidors, la censura eclesiàstica, i encara la censura del mateix Hospital, sovint més "papistes que el Papa". Els comediants - que tenien prohibit barrejar-se en cap moment amb els espectadors- havien de presentar unes actituds correctíssimes i molt amesurades, i les comèdies eren minuciosament esporgades. Qui havia de dir que això acabaria essent el "barri xino"! Fins i tot les dones i els homes que assitien a l'espectacle havien d'estar sempre separats - tenien portes d'entrada diferent- Però semble ser que passava precisament al revés. Quina justificació si no, tenien les llotges tapades discretament amb una reixeta o gelosia?
L'èxit de la Casa de les Comèdies fou notable. Se'n va dir Teatre de la Santa Creu, i en començar el segle XVIII hi feien ja temporades regulars d'òpera. Amb l'opera italiana la censura va aigualir-se, i amb la presència de les diva i les ballarines sembla que la societat es va frivolitzar visiblement.
El 27 d'octubre de 1787 un incendi destruí totalment el teatre, llevat de la façana. Fou inútil que per apagar el foc dugessin a la Rambla la "xeringa de la Ciutat" com diu un document de l'època. Però la ciutat volia un teatre, i al cap d'un any just era inaugurat el nou edifici.
El Teatre de la Santa Creu fou anomenat desprès Teatre Principal, per subratllar-ne l'antiguitat i la importància en comparació amb el nou Teatre del Liceu. En aquest nou Teatre Principal s'hi hi va fer el primer assaig d'òpera catalana, el 26 de maig de 1881, amb l'estrena de "A la voreta del mar" música de Joan Goula i lletra de Damas Calvet, obra en un acte situada al Segle XVIII en una platja de Catalunya.
I l'any 1907 Guimerà i Morera se'n van dur un èxit fabulós amb "La Santa Espina", que arribà a les 102 representacions,
L'Arc del Teatre, doncs, si és vulgar per l"arc", no ho és pas pel "teatre". Un teatre que s'incendia per segona vegada el 3 de novembre de 1915 i quedà totalment destruït llevat la façana, que encara és la que es conserva , reformada. Tres anys desprès referen el local, i se'n va dir Principal Palace. Però de "principal" i de "palace" ja només en va tenir el títol.
De 1872 a 1906, el local de la planta superior s'instal·là la seu de l'Ataneu Barcelonès.
dissabte, 18 d’abril del 2009
Sant Jordi 2009
Sant Jordi Patró de Catalunya
Juntament amb l'11 de setembre, el 23 d'abril és la diada més especial de Catalunya. No només per commemorar el nostre Patró, sinó per celebrar la cultura i l'amor, amb la rosa i el llibre.
Dites de Sant Jordi
No diguis hivern passat
que Sant Jordi no hagi estat.
Sant Jordi arribat
surt la cuca del forat.
La Diada de Sant Jordi
La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent.
"Sant Jordi mata l'aranya".
L'aranya que el va matar
tenia molt mala bava,
teranyinava les flors
i se'n xuclava la flaire,
i el mes d'abril era trist
i els nens i nenes ploraven.
Quan el Sant hagué passat
tot el jardí retornava;
perxo cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi al mercat
i l'olor que en fan els aires.
Joan Maragall
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i San Jordi la porta sobre el pi.
La rosa li ha contat gracies i penes
i ell se l'estime fins qui sap a on
i amb ella te més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del mon.
Jose Maria de Segarra
Juntament amb l'11 de setembre, el 23 d'abril és la diada més especial de Catalunya. No només per commemorar el nostre Patró, sinó per celebrar la cultura i l'amor, amb la rosa i el llibre.
Dites de Sant Jordi
No diguis hivern passat
que Sant Jordi no hagi estat.
Sant Jordi arribat
surt la cuca del forat.
La Diada de Sant Jordi
La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent.
"Sant Jordi mata l'aranya".
L'aranya que el va matar
tenia molt mala bava,teranyinava les flors
i se'n xuclava la flaire,
i el mes d'abril era trist
i els nens i nenes ploraven.
Quan el Sant hagué passat
tot el jardí retornava;
perxo cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi al mercat
i l'olor que en fan els aires.
Joan Maragall
Sant Jordi Gloriós
Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i San Jordi la porta sobre el pi.
La rosa li ha contat gracies i penes
i ell se l'estime fins qui sap a on
i amb ella te més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del mon.
Jose Maria de Segarra
divendres, 17 d’abril del 2009
Creu Coberta
El carrer Creu Coberta (Sans)
El carrer Creu Coberta segueix el traçat de l'antiga Via Morisca, es un carrer que va penetrant en els antics pobles d'Hostafrancs i de Sans. També hi havien estat exposades les despulles dels condemnats a mort fins la seva putrefacció a Creu Coberta i al Coll de la Trinitat.
Molts pocs dies abans del Nadal de l'1822 els Constitucionals, amb el pretext que als Realistes volien apoderar-se de la Verga de Montserrat, trameteren un escamot de tropa al Monestir amb l'ordre de porta la Imatge a Barcelona.
El dia dels Reis del 1823 Madona Bruna la nostre Moreneta entrà triomfalment a Barcelona. El Castell de Montjuïc disparà les canonades de rúbrica en les recepcions reials. En arribar a la porta de Sant Antoni, en un safata d'argent hom presentà les claus de la Ciutat a la Verge davallada de la magnifica carrossa dels Marquesos de Castellvell. Poques vegades la Ciutat Comtal ha tributat una recepció tan esclatant a cap Monarca. L'ajuntament i les autoritats civils i militars prengueren part corporativament en la festa. Des de la Creu Coberta fins la Catedral.
El carrer Creu Coberta segueix el traçat de l'antiga Via Morisca, es un carrer que va penetrant en els antics pobles d'Hostafrancs i de Sans. També hi havien estat exposades les despulles dels condemnats a mort fins la seva putrefacció a Creu Coberta i al Coll de la Trinitat.
Molts pocs dies abans del Nadal de l'1822 els Constitucionals, amb el pretext que als Realistes volien apoderar-se de la Verga de Montserrat, trameteren un escamot de tropa al Monestir amb l'ordre de porta la Imatge a Barcelona.
El dia dels Reis del 1823 Madona Bruna la nostre Moreneta entrà triomfalment a Barcelona. El Castell de Montjuïc disparà les canonades de rúbrica en les recepcions reials. En arribar a la porta de Sant Antoni, en un safata d'argent hom presentà les claus de la Ciutat a la Verge davallada de la magnifica carrossa dels Marquesos de Castellvell. Poques vegades la Ciutat Comtal ha tributat una recepció tan esclatant a cap Monarca. L'ajuntament i les autoritats civils i militars prengueren part corporativament en la festa. Des de la Creu Coberta fins la Catedral.
dimarts, 14 d’abril del 2009
El Passeg de Gràcia
Passeig de Gràcia
Al peu del Passeig de Gràcia
entre un roure i una acàcia
rajava una fontanella
com la fusada del fus,
com la fusada argentina
escumosa i cristal·lina
descabdellava ses aigües
la dolça Font de Jesús.
Jacint Verdaguer
Passeig de Gràcia
Ara que és nit i plou per dar i per vendre
i els arcs fan una lluna mig apagada
i han dut les bruixes un grapat de cendra
que allunya l'estelada:
Oh bell passeig que el desempolses
profund se soledat i d'harmonia,
¿Què has fet del bé de Deu de cares dolces
que reien a migdia?
Josep Maria de Segarra
Ara veieu si no és cortesia
veure les dames en gran galania
totes folrades i amb joies de preu,
perquè tot una que el temps s'arraulia
van al passeig cada dia a migdia:
deixen els cotxes i passen a peu.
Ara veieu si no és cortesia
ara veieu.
Josep Carner
Al peu del Passeig de Gràcia
entre un roure i una acàcia
rajava una fontanella
com la fusada del fus,
com la fusada argentina
escumosa i cristal·lina
descabdellava ses aigües
la dolça Font de Jesús.
Jacint Verdaguer
Passeig de Gràcia
Ara que és nit i plou per dar i per vendre
i els arcs fan una lluna mig apagada
i han dut les bruixes un grapat de cendra
que allunya l'estelada:
Oh bell passeig que el desempolses
profund se soledat i d'harmonia,
¿Què has fet del bé de Deu de cares dolces
que reien a migdia?
Josep Maria de Segarra
Ara veieu si no és cortesia
veure les dames en gran galania
totes folrades i amb joies de preu,
perquè tot una que el temps s'arraulia
van al passeig cada dia a migdia:
deixen els cotxes i passen a peu.
Ara veieu si no és cortesia
ara veieu.
Josep Carner
dimarts, 31 de març del 2009
Una passejada
Hem sortit aquesta tarda per anar a donar un tom agafats de la ma com sempre per gaudir més de la passejada. Tot just sortim de casa ens trobem a la plaça de Rius i Taulet, l'alta torre del Rellotge que és l'element característic d'aquesta plaça, centre de moltes i diverses inquietuds de jove
ntut, el
nostre rellotge que toca les hores i ens fa companyia:ara estan tocant les cinc de la tarda. La plaça amb l'Ajuntament que comporta uns pro i els contra, ja que hi han moments molt macos en que podem veure els gegants de Gràcia, dracs, caps grossos, xiquets,dimonis, balls regionals, mímiques, festes infantils, sardanes i moltes coses més a quina més bonica. Però d'altres no ho són tan, com poden ser les manifestacions que de vegades es mostren pacífiques i no passa res i d'altres ja porten més rebombori amb crits, policia, mossos i el que calgui o no. També sempre hi ha molta mainada que juga, salta i corra , bicicletes i pilotes però sempre amb la mirada vigilant de qui els cuida, També hi han avis que prenen el sol i s'expliquen les mil i una aventura o bé dels seus a
nys joves o de les enrabiades que els donen els seus.
Anem baixant pel carrer Gran i hem arribat els Jardiners per la vorera de l'esquerra hem arribat a la Casa Fuster de Domènec i Muntaner ara és tot un hotel de luxe i aguaitem amb una llambregada les finestres baixes sempre adornades amb molt de gust de flors exòtiques molt maques amb el piano i els confortables sofàs, segons es diu en una de les finestres corresponi
a al despatx del nostre poeta Salvador Espriu. Travessem i anem per el mig i comentem quina llàstima mirant la font que no raja de fa molt de temps i està mol deixada. Anem seguint, creuem la Diagonal i quin batibull de cotxes i de gent que va d'un lloc a l'altre la majoria va molt de pressa i semblant autòmats. Anem seguint Passeig de Gràcia avall fins arribar al xamfrà amb el carrer de Provença i com sempre un munt de gent estrangera o no, contemplant la casa Milà o sigui "La Pedrera" o
bra d'en Gaudi, fan fotografies arreu, uns mig estirats per terra, d'altres de cantó o enfilats en un banc; les diferents maneres d'estar, junt amb la combinació de vestits que porten, n'hi han de tots colors i maneres ens fan somriure i comentar-ho. La veritat es que val la pena mirar-la bé i veure les seves dimensions i la originalitat: és un edifici incomparable que està coronat per les xemeneies i els respiradors tots ells dissenyats com fantàstics personatges.
Un altre dia seguirem Passeig de Gràcia avall.
ntut, elnostre rellotge que toca les hores i ens fa companyia:ara estan tocant les cinc de la tarda. La plaça amb l'Ajuntament que comporta uns pro i els contra, ja que hi han moments molt macos en que podem veure els gegants de Gràcia, dracs, caps grossos, xiquets,dimonis, balls regionals, mímiques, festes infantils, sardanes i moltes coses més a quina més bonica. Però d'altres no ho són tan, com poden ser les manifestacions que de vegades es mostren pacífiques i no passa res i d'altres ja porten més rebombori amb crits, policia, mossos i el que calgui o no. També sempre hi ha molta mainada que juga, salta i corra , bicicletes i pilotes però sempre amb la mirada vigilant de qui els cuida, També hi han avis que prenen el sol i s'expliquen les mil i una aventura o bé dels seus a
nys joves o de les enrabiades que els donen els seus.Anem baixant pel carrer Gran i hem arribat els Jardiners per la vorera de l'esquerra hem arribat a la Casa Fuster de Domènec i Muntaner ara és tot un hotel de luxe i aguaitem amb una llambregada les finestres baixes sempre adornades amb molt de gust de flors exòtiques molt maques amb el piano i els confortables sofàs, segons es diu en una de les finestres corresponi
a al despatx del nostre poeta Salvador Espriu. Travessem i anem per el mig i comentem quina llàstima mirant la font que no raja de fa molt de temps i està mol deixada. Anem seguint, creuem la Diagonal i quin batibull de cotxes i de gent que va d'un lloc a l'altre la majoria va molt de pressa i semblant autòmats. Anem seguint Passeig de Gràcia avall fins arribar al xamfrà amb el carrer de Provença i com sempre un munt de gent estrangera o no, contemplant la casa Milà o sigui "La Pedrera" o
bra d'en Gaudi, fan fotografies arreu, uns mig estirats per terra, d'altres de cantó o enfilats en un banc; les diferents maneres d'estar, junt amb la combinació de vestits que porten, n'hi han de tots colors i maneres ens fan somriure i comentar-ho. La veritat es que val la pena mirar-la bé i veure les seves dimensions i la originalitat: és un edifici incomparable que està coronat per les xemeneies i els respiradors tots ells dissenyats com fantàstics personatges.Un altre dia seguirem Passeig de Gràcia avall.
dilluns, 30 de març del 2009
Però vosaltres que us creieu?
Un discurs pujat de to.
.- Però vosaltres que us penseu colla de bordegassos, que podeu anar pel món i fer i dir lo que vulgueu; sou uns carallots si us ho creieu, no tan sols sou uns carallots i capsigranys també sou uns dròpols, així us esmorréssiu ben esmorrats tots plegats. com hi ha mon.
.- Però nosaltres ...
.- No hi però que valgui, es fa lo que jo dic i prou, si no voleu anar tots a fer punyetes, s'ha acabat tantes històries.
.- Però vosaltres que us penseu colla de bordegassos, que podeu anar pel món i fer i dir lo que vulgueu; sou uns carallots si us ho creieu, no tan sols sou uns carallots i capsigranys també sou uns dròpols, així us esmorréssiu ben esmorrats tots plegats. com hi ha mon.
.- Però nosaltres ...
.- No hi però que valgui, es fa lo que jo dic i prou, si no voleu anar tots a fer punyetes, s'ha acabat tantes històries.
dissabte, 28 de març del 2009
El barò d' Eroles
Joaquim Ibañez-Cuevas i de Valonga - "El baró d' Eroles :
(Talarn,
Pallars Jussà 1784 ¡) (Daimiel, Castella 1828)
Fou capità general el 1813. Durant el trienni Constitucional el seu conegut absolutisme feu que encapçalés la llista de persones declarades "non gratas" a Barcelona l'any 1821.
Desterrat a Mallorca, escapà al cap de poc temps i es retirà a les seves possessions de Talarn i es converteix en el cap de la revolta absolutista. Després de la conquesta de la Seu d'Urgell, passà a formar part de la Referència d'Urgell, juntament amb Mataflorida i el bisbe Creus, i fou anomenat comandant suprem de les forces realistes, les quals intenta en va, d'organitzar i de disciplinar.
Un dels manifest del baró d' Eroles en el qual insistia en la necessitat que el monarca jurés i respectes els furs i els costums del país. Va ser derrotat repetidament per Francisco Espoz i Llundain militar navarrès, conegut per Francisco Epoz i Mina, cognoms del seu pare que adoptà durant la guerra contra Napoleó.
Jaume Creus i Martí, el bisbe Creus eclesiàstic i polític, nomenat canonge de la Seu d'Urgell, durant la invasió napoleònica fou designat president de la Junta Provincial de Catalunya, durant el Trienni Constitucional forma part de la regència d'Urgell (1821)
Bernardo Mozo de Rosales "marquès de Mataflorida". Polític. Absolutista fou segons sembla l'autor del "Manifiesto de los Persas". Ferran VII el premià amb el marquesat de Mataflorida, en 1919 fou ministre de gràcia i justícia. Destituït pels liberals (1820), s'exilià a França, on es reuní amb al bisbe Creus i el baró d' Eroles que s'apoderaren de la Seu d'Urgell (1822) hi crearan la regència d'Urgell.
(Talarn,
Pallars Jussà 1784 ¡) (Daimiel, Castella 1828)
Fou capità general el 1813. Durant el trienni Constitucional el seu conegut absolutisme feu que encapçalés la llista de persones declarades "non gratas" a Barcelona l'any 1821.
Desterrat a Mallorca, escapà al cap de poc temps i es retirà a les seves possessions de Talarn i es converteix en el cap de la revolta absolutista. Després de la conquesta de la Seu d'Urgell, passà a formar part de la Referència d'Urgell, juntament amb Mataflorida i el bisbe Creus, i fou anomenat comandant suprem de les forces realistes, les quals intenta en va, d'organitzar i de disciplinar.
Un dels manifest del baró d' Eroles en el qual insistia en la necessitat que el monarca jurés i respectes els furs i els costums del país. Va ser derrotat repetidament per Francisco Espoz i Llundain militar navarrès, conegut per Francisco Epoz i Mina, cognoms del seu pare que adoptà durant la guerra contra Napoleó.
Jaume Creus i Martí, el bisbe Creus eclesiàstic i polític, nomenat canonge de la Seu d'Urgell, durant la invasió napoleònica fou designat president de la Junta Provincial de Catalunya, durant el Trienni Constitucional forma part de la regència d'Urgell (1821)
Bernardo Mozo de Rosales "marquès de Mataflorida". Polític. Absolutista fou segons sembla l'autor del "Manifiesto de los Persas". Ferran VII el premià amb el marquesat de Mataflorida, en 1919 fou ministre de gràcia i justícia. Destituït pels liberals (1820), s'exilià a França, on es reuní amb al bisbe Creus i el baró d' Eroles que s'apoderaren de la Seu d'Urgell (1822) hi crearan la regència d'Urgell.
dilluns, 23 de març del 2009
De quin convent
De quin convent i de quina plaça ens parla?
Potser ens parla de la placa de les Barques ? Fou durant molt de temps aquest indret platja lliure, anomenada platja de les Barques.
La plaça del Duc de Medinaceli fou urbanitzada l'any 1844, a l'ombra de la Muralla de Mar,en una part de l'antic convent de Sant Francesc.
El convent de Sant Francesc, construït al segle XIII en homenatge del pas del Sant per Barcelona, fou inaugurat per el Rei Jaume I. Era un gran conjunt que arribava des de l'actual plaça fins la Rambla. Un fet que demostrava la importància del lloc, era que tots els reis de la Corona d'Aragó (des del segle XIV fins el XVI) quan arribaven per primera vegada a Barcelona, juraven públicament les constitucions o furs aquí.
Potser ens parla de la placa de les Barques ? Fou durant molt de temps aquest indret platja lliure, anomenada platja de les Barques.
La plaça del Duc de Medinaceli fou urbanitzada l'any 1844, a l'ombra de la Muralla de Mar,en una part de l'antic convent de Sant Francesc.
El convent de Sant Francesc, construït al segle XIII en homenatge del pas del Sant per Barcelona, fou inaugurat per el Rei Jaume I. Era un gran conjunt que arribava des de l'actual plaça fins la Rambla. Un fet que demostrava la importància del lloc, era que tots els reis de la Corona d'Aragó (des del segle XIV fins el XVI) quan arribaven per primera vegada a Barcelona, juraven públicament les constitucions o furs aquí.
Record de quan era nena.
Avui he recordat anant al teatre Romea , quan era una nena es va representar l'obra de teatre Ponç Pilat que el meu pare va dirigir al Centre Moral i no se ben bé com va ser es feren un parell o tres de representacions al Romea. I més o menys era el que dèiem en un trosset d'un quadre d'aquesta obra:
- El nen de la torre plora!
- Numi pregunta què té?
- Pregunta-li tu menuda que jo res n'haig de fer.
- Què no et fa pena son plor?
- Pena, no. Ja sóc un home.
- Doncs ja li preguntaré jo.
- Què tens? Per què estàs trist? Per què plores?
- Per què em falta el consol que don la mare?,
- Què no en tens de mare?
- Sí que en tinc més no em mira ni em somriu.
- Que és estrany?
- Estrany serià si ella m'hagués volgut. Però diu que no em volia.
- No ho entenc.
- Bes no enteneu per què encara sou petites.
- Veieu aquest cel que sembla esclarissat de boirada, no es boira es el blanc lli del bolquers de
la mainada. Quan una mare ho desitjà mira al cel crida un infant i un àngel blanc que se'n
cuida amb el nin empren el vol.
La nit serena el fa bru, el fa ros el raig de sol, serè la llum d'aurora, la rosada dolç com mel.
L'àngel el porta a la mare entre música i cançons i la mare el pare el mostra amb un esbart
de il·lusions. Però el que jo se i vosaltres no sabeu, es que quan moltes vegades posen
falsedat i engany les mares en ses mirades el àngel que sols veu sos ulls el hi baixa pres
l'infant, més l'infant se'n tornaria sí pogués marxar volant.
- Així, és el àngel que no vigila.
- No, són els pares dolents.
- Doncs encara no comprenc, com sense tenir l'anhel d'estimar-nos nostres pares s'atreveixen
mirar el cel.
- El nen de la torre plora!
- Numi pregunta què té?
- Pregunta-li tu menuda que jo res n'haig de fer.
- Què no et fa pena son plor?
- Pena, no. Ja sóc un home.
- Doncs ja li preguntaré jo.
- Què tens? Per què estàs trist? Per què plores?
- Per què em falta el consol que don la mare?,
- Què no en tens de mare?
- Sí que en tinc més no em mira ni em somriu.
- Que és estrany?
- Estrany serià si ella m'hagués volgut. Però diu que no em volia.
- No ho entenc.
- Bes no enteneu per què encara sou petites.
- Veieu aquest cel que sembla esclarissat de boirada, no es boira es el blanc lli del bolquers de
la mainada. Quan una mare ho desitjà mira al cel crida un infant i un àngel blanc que se'n
cuida amb el nin empren el vol.
La nit serena el fa bru, el fa ros el raig de sol, serè la llum d'aurora, la rosada dolç com mel.
L'àngel el porta a la mare entre música i cançons i la mare el pare el mostra amb un esbart
de il·lusions. Però el que jo se i vosaltres no sabeu, es que quan moltes vegades posen
falsedat i engany les mares en ses mirades el àngel que sols veu sos ulls el hi baixa pres
l'infant, més l'infant se'n tornaria sí pogués marxar volant.
- Així, és el àngel que no vigila.
- No, són els pares dolents.
- Doncs encara no comprenc, com sense tenir l'anhel d'estimar-nos nostres pares s'atreveixen
mirar el cel.
dissabte, 21 de març del 2009
Contes i narracions- La infanticida
Dia 21 de Març de 2009
Avui hem anat al Teatre Romea amb la professora Mª Dolors i amb algunes companyes de la classe de Contes i narracions. Hem pogut gaudir de dos monòlegs que ens han encativat i ens han deixat una mica de tristor, tant per el contingut del diàleg com per la fabulosa interpretació.
Les dues obres són “La infanticida i Germana Pau” de Caterina Albert i Paradís.
Coneguda amb el pseudònim de Víctor Català, va nàixer a L'Escala (Alt Empordà) l'11 de setembre de 1869 hi va morir el 27 de gener de 1966.
Filla d'una important família de propietaris rurals, el seu pare
esperonà les seves afeccions artístiques. Molt aviat comença a pintar i a escriure . Es dóna a conèixer amb el monòleg teatral La infanticida que és distingit als Jocs Florals d’Olot el 1898, però l’escàndol que es produí arran de saber-ne que n’era autor una “senyoreta de L’Escala, cosa que la determinà a amagar la seva identitat sota pseudònim masculí i a censurar l’obra que no va ser representada fins l’any 1967, al Palau de la Música Catalana com a homenatge pòstum a l’escriptora.
Tot i descobrint la seva identitat, Caterina Albert sempre intenta que es diferenciï la seva vida personal de la literatura, amb el nom de Víctor Català.
Construint acuradament la seva actuació pública, mentre preserva la seva intimitat rere la màscara de senyoreta de casa bona.
Tanmateix, la solteria persistent i la força expressiva qualificada de “viril” van propiciar
una certa llegenda fruit de la sorpresa i el malestar dels crítics davant la dona que escriu.
En tota l’obra de Caterina Albert sovintegen les referències a la
situació de la dona, i particularment, a la seva marginació per raons de sexe. En aquest sentit els temes que inaugura són : l’expressió del desig femení, la crítica a la institució del 
matrimoni, les relacions entre dones, la maternitat, la solitud o la vellesa. La unitat del recull de les obres ve donada pel caràcter rural dels drames, marcats tots per la violència, la mort o l’embogiment. La infanticida que ja recull aquests trets, ha estat considerada un antecedent de Solitud (1905) que està considerada la seva obra mestra.
Te un recull molt extens de obres entre elles Germana Pau i La infanticida.
dimecres, 18 de març del 2009
Lliço 18
La dispesa del carrer dels petons. Capítol VI
Mentrestant a mi em corsecaven
Corsecaven. Una intensa afecció física o moral, consumir, fer perdre el vigor, la vitalitat.
Encaboriat. Ple de cabòries.
Aquells verals. Per aquells indrets, Per aquell sector.
Estadants. Residents en la dispesa.
Gasiveria. Que va amb conte excessiu en les dispeses.
En el llibre la roba estesa i en el nostre escrit.
La sortida de un túnel bé de la carretera amb el cotxe o amb el tren, desprès d'una estona d'aquella mitja foscor...trobar un paisatge d'unes muntanyes al fons com les de Montserrat o una Vall, el cor se m'exiampla i amb surt un somriure de felicitat i d'alliberament.
El fiscal predilecte del comte d'Espanya - Capítol VII
Malefactors varis . Són els que cometen actes criminals.
Els sicaris. Assassins assalariats.
Tiberi. Fer grans àpats i suculents. menjar molt i bo i molt.
Basarda. Feredat, sentiment de depressió que s'empara en presencia de quelcom, que fa pensar en possibles perills contra els quals se sent indefens. Que evoca ideés de molts perills.
Immundícia. Fets molt bruts. Deshonestos, indecorosos
Brutal. De una violència salvatge. bestial, irracional, violent, salvatge, ferotge.
Una conversa amb l'Antoni - Capítol VIII
Escons. Bancs o seients de fusta que solen estar a les cuines de pagès al costat de la llar de foc i el voltant de la taula.
Escudellers. Prestatge per a posar-hi les escudellers o plats.
Setrills. Recipients que poden ser de vidre, de terrissa o de metall, que serveix per contenir l'oli o el vinagre d'amanir, o bé per l'oli d'untar màquines.
Càntir. Atuell portàtil, més ample de dalt que del peu, amb una nansa a la part superior central i dos brocs, un per omplir-lo (tòt) i l'altre més petit (galet) que és per veure.
Cant eretes. Càntirs petits.
Porró. Vas per veure líquid, especialment vi, que té a la part superior un broc gros, per hom l'omple, i per la part inferior es prolonga en un altre broc llarg que arrenca del fons i va aprimant-se per la punta del qual brolla el líquid en forma de rajolí.
Llonguets. Pa petit i ovalat amb un solc tot al llarg en la seva part superior.
Llambregades. Fer un parell d'ullades ràpides. Donar un cop d'ull.
Esmunyir.- Escórrer carrer avall. Escapolir-se, engolar-se, evadir-se, escapar-se.
Mentrestant a mi em corsecaven
Corsecaven. Una intensa afecció física o moral, consumir, fer perdre el vigor, la vitalitat.
Encaboriat. Ple de cabòries.
Aquells verals. Per aquells indrets, Per aquell sector.
Estadants. Residents en la dispesa.
Gasiveria. Que va amb conte excessiu en les dispeses.
En el llibre la roba estesa i en el nostre escrit.
La sortida de un túnel bé de la carretera amb el cotxe o amb el tren, desprès d'una estona d'aquella mitja foscor...trobar un paisatge d'unes muntanyes al fons com les de Montserrat o una Vall, el cor se m'exiampla i amb surt un somriure de felicitat i d'alliberament.
El fiscal predilecte del comte d'Espanya - Capítol VII
Malefactors varis . Són els que cometen actes criminals.
Els sicaris. Assassins assalariats.
Tiberi. Fer grans àpats i suculents. menjar molt i bo i molt.
Basarda. Feredat, sentiment de depressió que s'empara en presencia de quelcom, que fa pensar en possibles perills contra els quals se sent indefens. Que evoca ideés de molts perills.
Immundícia. Fets molt bruts. Deshonestos, indecorosos
Brutal. De una violència salvatge. bestial, irracional, violent, salvatge, ferotge.
Una conversa amb l'Antoni - Capítol VIII
Escons. Bancs o seients de fusta que solen estar a les cuines de pagès al costat de la llar de foc i el voltant de la taula.
Escudellers. Prestatge per a posar-hi les escudellers o plats.
Setrills. Recipients que poden ser de vidre, de terrissa o de metall, que serveix per contenir l'oli o el vinagre d'amanir, o bé per l'oli d'untar màquines.
Càntir. Atuell portàtil, més ample de dalt que del peu, amb una nansa a la part superior central i dos brocs, un per omplir-lo (tòt) i l'altre més petit (galet) que és per veure.
Cant eretes. Càntirs petits.
Porró. Vas per veure líquid, especialment vi, que té a la part superior un broc gros, per hom l'omple, i per la part inferior es prolonga en un altre broc llarg que arrenca del fons i va aprimant-se per la punta del qual brolla el líquid en forma de rajolí.
Llonguets. Pa petit i ovalat amb un solc tot al llarg en la seva part superior.
Llambregades. Fer un parell d'ullades ràpides. Donar un cop d'ull.
Esmunyir.- Escórrer carrer avall. Escapolir-se, engolar-se, evadir-se, escapar-se.
dilluns, 9 de març del 2009
JOAN MARAGALL I GORINA
Nasqué a Barcelona el dia 10 d'Octubre de 1860, com ell mateix ha dit, nasqué a la vida fàcil, mercè al benestar dels seus pares que l'eximi dels ordinaris mals de cap de guanyar el pa de cada dia. És indubtable circumstancia i entra per molt en la explicació del seu caràcter i d'algunes de les coses que li donaren notorietat en sa vida d'home i de poeta.
Però, fins podent marxar pel Camí ample de la vida, no fou matiner en llençar son nom al públic. Fou en els jocs Florals de 1894, en que fou proclamat guanyador de la
Englantina d'0r amb sa poesia LA SARDANA.
La sardana es la dansa més bella
de totes dels danses quest fan i es desfan,
es la mòbil magnifica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil·la,
i se'n torna i retorna intranquil.la,
com mal orientada l'agulla d'imant
Fixàs un punt i es detura com ella...
Del contrapunt arrencant se novella,
de nou va voltant.
La sardana es la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.
Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen, les verges no tant;
més, devots d'una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant,
Sacerdots els diríeu d'un culte
que en mística dansa se'n venen i van
emportats per lo símbol oculte
de l'ample rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
pares, sospesa de tal meravella...
Lo ritme tornant,
la sardana es la dansa més bella
de totes les danses que es fan i desfan.
El botó d'eixa roda, quin era
que amb tal simetria l'anava contant?
Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d'aquest ull gegant?
Pots un temps al bell mixt s'hi apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant...
Del contrapunt la vagant cantarella
es estrafeta passada d'au cella
que canta volant;
la sardana es la dansa és bella
de totes les danses que es fan i desfan.
No es la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d'altres desaparellant:
es la dansa sencera d'un poble
que estima i avança donant- se les mans.
La garlanda suaument se deslliga;
desfent-se, s'eixample, esvaint-se al voltant;
cada mà, tot deixant a l'amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella.
Tota ma Pàtria cabrà en eixa anella
i els pobles diran;
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i desfan.
Joan Maragall i Gorina
dimecres, 4 de març del 2009
Mimosa
Mimosa, flor de febrer
Mimosa, flor de febrer
borrissol d’or de casulla
que arribes quan l’ametller
Mimosa, flor de febrer
d’un groc de nena malalta
tu saps que el bon temps que ve
no t’ha de besar la galta.
Mimosa, flor de febrer
que tan curta tens la vida
penses en el mes que ve
i t’esfulles esporuguida.
Si ens esfullessis del cor
l’hivern de gebre i boirina
entre les flors del record
fores la flor més divina.
F. Baratta
dimarts, 3 de març del 2009
SANT MEDIR -
SANT MEDIR
La tradició de la Festa de Sant Medir, plenament vigent, prové d'una llegenda -la del Sant- i d'un personatge que certament va existir -el forner Josep Vidal i Granés que va ser el primer romeu.
Segons la tradició, Medir era un pagès que vivia a Collserola; camí de Sant Cugat hi ha la ermita que porta el seu nom.
L'any 303, en el decurs de la persecució romana de Dioclecià i Maximilià, el bisbe Sever de Barcelona hagué de fugir, i mentre Medir plantava faves, el bisbe passà per aquell indret i miraculosament les faves van créixer i van florir de cop. Quan els soldats romans perseguidors del bisbe preguntaren al pagès Medir si havia vist l'autoritat eclesiàstica, els digué la veritat: que havia passat per aquell indret quan plantava les faves. Com que les faves ja eren ben altes i ufanes, els romans pensaren que Medir encobria el bisbe i el prengueren.
Oh, San Medir, bon pagès
Vos que sou tan alabat.
Vos que sou tan adorat,
ho sereu per sempre més.
Oh, sant Medir beneit
que fóreu tan maltractat
injustament assotat
per fer un bé tan infinit
Que per lliurar a san Sever
d'una pila de turments,
de mal cor d'homes dolents,
omplireu amb amor ver,
de faves les fondalades
i amb sorprenent abundor
i tendresa i ufanor
creixien tan tost sembrades.
PERE DUART I BONAFONT
LA DEVOCIÓ A SANT MEDIR DE JOSEP VIDAL I GRANÉS
Josep Vidal i Grané
s va néixer a Barcelona a finals de l'any 1802 o començament de 1803 al barri barceloní de Santa Maria del Mar. De ben petit es traslladà amb la seva família a San Cugat del Vallès, ja que el pare es féu càrrec de la fleca o forn de pa que els monjos tenien al monestir d'aquesta població. De més gran se instal•là al mateix cor d'una Gracià que s'estava configurant urbanísticament. El geògraf Joan Lafarga explica que "la trama urbana de Gracià tal com la veiem avui té l'origen en el segle XIX quan la Barcelona emmurallada no podia créixer i Gracià oferia espai.
Així doncs, en aquella nova Gracià que emergia, en concret el número 111 del carrer Gran, cantonada amb Sant Marc i d'esquena al carrer de Berga, Vidal i va obrir el seu propi forn. I l'obrí per la mateixa zona, en el mateix camí que menava a Collsesola, en direcció a l'ermita de Sant Medir(del qual era molt devot) i de San Cugat del Vallès.
Però estava molt delicat de salut, i en encertar la dècada dels anys trenta amb molt de dolor per tot el cos va implorar a Sant Medir el seu guariment, prometen d'ésser-li concedit anar
per tot el temps que visqués a la diada a ell dedicada a l'ermita on se'l venera.
La salut de Vidal va millorar i complí la seva promesa, i muntat en una euga bastrona, tocant el timbal, una xeremia (sac de gemecs) això fet amb intenció de cridar l'atenció de la gent i poder contagiar tothom que la fe l'havia guarit de malaltia tan horrible. Així fou el primer romeu de Sant Medir que acompanyava la música amb el regal generós de llaminadures pròpies de forner i pastisser. Amb més de cent setanta i cinc anys d’història, la Dolça Festa de San Medir conserva avui la plenitud dels seus ritmes i senyals originaris; l'exteriorització de l'alegria mitjançant músiques de carrer i llançament de caramels, amb la transmissió generacional d'uns valors, sobretot el de fidelitat a les arrels identitàries.
La tradició de la Festa de Sant Medir, plenament vigent, prové d'una llegenda -la del Sant- i d'un personatge que certament va existir -el forner Josep Vidal i Granés que va ser el primer romeu.
Segons la tradició, Medir era un pagès que vivia a Collserola; camí de Sant Cugat hi ha la ermita que porta el seu nom.
L'any 303, en el decurs de la persecució romana de Dioclecià i Maximilià, el bisbe Sever de Barcelona hagué de fugir, i mentre Medir plantava faves, el bisbe passà per aquell indret i miraculosament les faves van créixer i van florir de cop. Quan els soldats romans perseguidors del bisbe preguntaren al pagès Medir si havia vist l'autoritat eclesiàstica, els digué la veritat: que havia passat per aquell indret quan plantava les faves. Com que les faves ja eren ben altes i ufanes, els romans pensaren que Medir encobria el bisbe i el prengueren.
Oh, San Medir, bon pagès
Vos que sou tan alabat.
Vos que sou tan adorat,
ho sereu per sempre més.
Oh, sant Medir beneit
que fóreu tan maltractat
injustament assotat
per fer un bé tan infinit
Que per lliurar a san Sever
d'una pila de turments,
de mal cor d'homes dolents,
omplireu amb amor ver,
de faves les fondalades
i amb sorprenent abundor
i tendresa i ufanor
creixien tan tost sembrades.
PERE DUART I BONAFONT
LA DEVOCIÓ A SANT MEDIR DE JOSEP VIDAL I GRANÉS
Josep Vidal i Grané
s va néixer a Barcelona a finals de l'any 1802 o començament de 1803 al barri barceloní de Santa Maria del Mar. De ben petit es traslladà amb la seva família a San Cugat del Vallès, ja que el pare es féu càrrec de la fleca o forn de pa que els monjos tenien al monestir d'aquesta població. De més gran se instal•là al mateix cor d'una Gracià que s'estava configurant urbanísticament. El geògraf Joan Lafarga explica que "la trama urbana de Gracià tal com la veiem avui té l'origen en el segle XIX quan la Barcelona emmurallada no podia créixer i Gracià oferia espai.Així doncs, en aquella nova Gracià que emergia, en concret el número 111 del carrer Gran, cantonada amb Sant Marc i d'esquena al carrer de Berga, Vidal i va obrir el seu propi forn. I l'obrí per la mateixa zona, en el mateix camí que menava a Collsesola, en direcció a l'ermita de Sant Medir(del qual era molt devot) i de San Cugat del Vallès.
Però estava molt delicat de salut, i en encertar la dècada dels anys trenta amb molt de dolor per tot el cos va implorar a Sant Medir el seu guariment, prometen d'ésser-li concedit anar
per tot el temps que visqués a la diada a ell dedicada a l'ermita on se'l venera.La salut de Vidal va millorar i complí la seva promesa, i muntat en una euga bastrona, tocant el timbal, una xeremia (sac de gemecs) això fet amb intenció de cridar l'atenció de la gent i poder contagiar tothom que la fe l'havia guarit de malaltia tan horrible. Així fou el primer romeu de Sant Medir que acompanyava la música amb el regal generós de llaminadures pròpies de forner i pastisser. Amb més de cent setanta i cinc anys d’història, la Dolça Festa de San Medir conserva avui la plenitud dels seus ritmes i senyals originaris; l'exteriorització de l'alegria mitjançant músiques de carrer i llançament de caramels, amb la transmissió generacional d'uns valors, sobretot el de fidelitat a les arrels identitàries.
dilluns, 2 de març del 2009
Carrer dels petons. Nova dispesa a Sant Pau del Camp - Capítol III
LLIÇÓ 17
1- ¿Quins eren els carrers més importants en aquells temps?
- Els carrers Ferran - Avinyó - Montcada i Ample.
2.- A qui va contractar el comte d'Espanya per obrir el nou carrer?
- A més de cent cinquanta paletes, va requisar tots el carros i cavalls que va trobar a la ciutat i va fer excarcerar centenars de presidiaris perquè fessin de bastaixos i de maniobres.
3.-On circulaven els carruatges per la Rambla? I la gent per on passejava?
- Els carruatges circulaven per un camí que s'amagava una mica enfonsat per el centre de la via.
- La gent passejava amunt i avall per les vores. A banda i banda del carrer tot eren edificis, sobretot convents - aleshores enormes i poderosos - palaus, fondes, botigues, parades de canya i fins i tot un teatre.
4.- En Miquel, encara innocent, quina es pensava que era la finalitat del Castell de Montjuïc?
- Es pensava que l'havien construït amb la missió de vetllar per la seguretat de la ciutat.
LÈXIC (Significat en el text)
Una sirga. Corda gruixuda amb una corriola a la punta i a l'altre punta l'estiraven des de baix un parell de manobres.
La gent anava i venia com esperitada. Com posseïda per un esperit maligne.
Però aquell dia en prou feines... Gairebé no podia...
El forn del carrer del Fonollar Capítol IV
1.- Tres verbs que indiquen les activitats que havia de fer.
TRAGINAR, les saques de la farina.
APARIAR, la llenya.
NETEJAR, les pasteres i els atuells.
2.- Com eren el Cisco i el Lluís?
- En Cisco era molt correcte i treballador, més aviat poc enraonador, em manava i ensenyava d'una manera molt agradable.
.- En Lluís ara més tabalot, tant podia fer l'amic com et feia la guitza, no se sabia mai per on sortiria. No m'agradava com ensenyava, sempre cercava l'equivocació i el defecte.
3.- Una comparació.
.- Es bellugava frisós d'una banda a l'altra, com un perdiguer seguint al rastre difús.
4.- Apunta els sons que sentia en Miquel " en el silenci misteriós de la nit" tant del carrer estant com des de Ciutadella.
.-Del carrer- les primeres cantarelles, pausades i una mica solemnes, del sereno"La una... ha tocat... cel encalitjat. I uns tocs de campanes que el portaven al poble.
.- De la Ciutadella- els tocs de cornetes, les veus dels sentinelles, l'espinguet de les trompetes, el redoblar dels tambors marcant el pas a les desfilades. I també sobretot cap al primer foscant, el crit d'angoixa d'algun presoner.
5.- Sons que et podrien arribar d'algun lloc en determinat.
.- De casa estant s'escolte el tocar de les hores del rellotge de la Plaça Rius i Taulet i sembla que no sigui res o bé que tingui que molestar però tot el contrari et fa companyia.
.- El soroll de l'aigua que corre per un rierol, et porta molt lluny d'on ets, o el remor de les ones.
.- El flabiol, el començar una sardana que els peus ja no poden parar quiets i el cor batega amb força per que la puntegis.
LÈXIC
.- No li recava: Al amo, no mi sabia greu donar un cop de mà
.- Consumint el ble del llumenerr. Fins que s'acabava la metxa de la lllum.
.- Rastelleres de coves de servir pa. Conjunt de coves posats, en fila l'un al costat d'altre.
.-Màrfega.- Sac gros, farcit generalment de palla, que serveix de matalàs.
ESCENES MACABRES A L'ESPLANADA - Capítol V
1.- Quina era la noticia que duia en Lluís del Brusí?
.- Que la Ciutadella es trobava sota bandera negra i això, juntament amb la explosió del canó, volia dir que el reus havien estat executats.
2.- Com es deia l'amo? El amo es deia Pep... em va mirar fixament,primer amb un punt de somriure i de seguit molt seriós em digué..."aquest Lluís no te'n refiïs gaire minyó.
LÈXIC
.- Reus. Que ha comes una culpa. Presoners.
.- Una munió de gent. Gran nombre de persones. Molta gent.
.- Fer un mos. Donar una mossegada. Menjar una mica. Fer una mossegada al entrepà.
.- Hi topava matusserament. Amb poca-traça, groller, barroer.
.-Note'n refiïs gaire. Desconfia. Malfia't. No li tinguis confiança.
LLIÇÓ 17
1- ¿Quins eren els carrers més importants en aquells temps?
- Els carrers Ferran - Avinyó - Montcada i Ample.
2.- A qui va contractar el comte d'Espanya per obrir el nou carrer?
- A més de cent cinquanta paletes, va requisar tots el carros i cavalls que va trobar a la ciutat i va fer excarcerar centenars de presidiaris perquè fessin de bastaixos i de maniobres.
3.-On circulaven els carruatges per la Rambla? I la gent per on passejava?
- Els carruatges circulaven per un camí que s'amagava una mica enfonsat per el centre de la via.
- La gent passejava amunt i avall per les vores. A banda i banda del carrer tot eren edificis, sobretot convents - aleshores enormes i poderosos - palaus, fondes, botigues, parades de canya i fins i tot un teatre.
4.- En Miquel, encara innocent, quina es pensava que era la finalitat del Castell de Montjuïc?
- Es pensava que l'havien construït amb la missió de vetllar per la seguretat de la ciutat.
LÈXIC (Significat en el text)
Una sirga. Corda gruixuda amb una corriola a la punta i a l'altre punta l'estiraven des de baix un parell de manobres.
La gent anava i venia com esperitada. Com posseïda per un esperit maligne.
Però aquell dia en prou feines... Gairebé no podia...
El forn del carrer del Fonollar Capítol IV
1.- Tres verbs que indiquen les activitats que havia de fer.
TRAGINAR, les saques de la farina.
APARIAR, la llenya.
NETEJAR, les pasteres i els atuells.
2.- Com eren el Cisco i el Lluís?
- En Cisco era molt correcte i treballador, més aviat poc enraonador, em manava i ensenyava d'una manera molt agradable.
.- En Lluís ara més tabalot, tant podia fer l'amic com et feia la guitza, no se sabia mai per on sortiria. No m'agradava com ensenyava, sempre cercava l'equivocació i el defecte.
3.- Una comparació.
.- Es bellugava frisós d'una banda a l'altra, com un perdiguer seguint al rastre difús.
4.- Apunta els sons que sentia en Miquel " en el silenci misteriós de la nit" tant del carrer estant com des de Ciutadella.
.-Del carrer- les primeres cantarelles, pausades i una mica solemnes, del sereno"La una... ha tocat... cel encalitjat. I uns tocs de campanes que el portaven al poble.
.- De la Ciutadella- els tocs de cornetes, les veus dels sentinelles, l'espinguet de les trompetes, el redoblar dels tambors marcant el pas a les desfilades. I també sobretot cap al primer foscant, el crit d'angoixa d'algun presoner.
5.- Sons que et podrien arribar d'algun lloc en determinat.
.- De casa estant s'escolte el tocar de les hores del rellotge de la Plaça Rius i Taulet i sembla que no sigui res o bé que tingui que molestar però tot el contrari et fa companyia.
.- El soroll de l'aigua que corre per un rierol, et porta molt lluny d'on ets, o el remor de les ones.
.- El flabiol, el començar una sardana que els peus ja no poden parar quiets i el cor batega amb força per que la puntegis.
LÈXIC
.- No li recava: Al amo, no mi sabia greu donar un cop de mà
.- Consumint el ble del llumenerr. Fins que s'acabava la metxa de la lllum.
.- Rastelleres de coves de servir pa. Conjunt de coves posats, en fila l'un al costat d'altre.
.-Màrfega.- Sac gros, farcit generalment de palla, que serveix de matalàs.
ESCENES MACABRES A L'ESPLANADA - Capítol V
1.- Quina era la noticia que duia en Lluís del Brusí?
.- Que la Ciutadella es trobava sota bandera negra i això, juntament amb la explosió del canó, volia dir que el reus havien estat executats.
2.- Com es deia l'amo? El amo es deia Pep... em va mirar fixament,primer amb un punt de somriure i de seguit molt seriós em digué..."aquest Lluís no te'n refiïs gaire minyó.
LÈXIC
.- Reus. Que ha comes una culpa. Presoners.
.- Una munió de gent. Gran nombre de persones. Molta gent.
.- Fer un mos. Donar una mossegada. Menjar una mica. Fer una mossegada al entrepà.
.- Hi topava matusserament. Amb poca-traça, groller, barroer.
.-Note'n refiïs gaire. Desconfia. Malfia't. No li tinguis confiança.
Aquesta remor que se sent
Miquel Martí Pol – Ramon Muntaner
Aquesta remor que se sent no és pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S’han eixugat les fonts i la pols s’acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és vent.
Han prohibit el vent perquè no s’alci
la pols que hi ha pertot
i l’aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l’aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.
I, tanmateix, la remor persisteix.
dilluns, 16 de febrer del 2009
Raiers del Segre
ELS RAIERS DE
L SEGRE. (Coll de Nargó)
L'ofici de raier consistia en la construcció de rais, embarcacions de troncs, i la seva conducció fluvial aigua avall. A Catalunya l'activitat més important dels raiers era a Coll de Nargó, a la conca del riu Segre, i al Pont de Claverol, a la conca del Noguera Pallaresa.
El nom de rai, ve de "raig", ja que l'estructura de fusta, viatjava com un raig per les aigües dels rius catalans.
L'activitat del raier començava a l'hivern als boscos de pi negre i avet dels Pirineus, després es barranquejaven les bigues riu avall fins als punts d'enraiament, i a l'estiu es duien els rais navegant fins als punts de distribució de la fusta.
«Picar» i «desemboscar». Consistia en talar l'arbre, pelar el tronc de branques i arrossegar la fusta fins a la vora del riu.
«Barranquejar». A la primavera els barranquejadors llençaven els troncs amuntegats al riu i els empenyien des de la ribera per les aigües braves fins als punts d'enraiament.
«Enraiar». Els rais es construïen ajuntant els troncs en paral·lel formant un tram. Els troncs es lligaven amb redortes, branques de bedoll, estovades prèviament a l'aigua per donar flexibilitat. Un cop lligat un tram de feixos de tronc, es lligava amb altres trams amb redortes més gruixudes, formant un tren de dos fins a set trams que podien arribar a cinquanta metres de llarg i trenta tones de pes. Es col·locaven dos rems d'una llargada de set o vuit metres, un al davant (davanter) en el primer tram i l'altre al darrera (cuer) en l'últim tram. Al centre del rai hi havia l'estatge per guardar els estris, la roba i els queviures.
«Navegar». Normalment en un mateix viatge es reunia una colla de deu o dotze raiers amb cinc o sis rais. Els més experts anaven en el primer rai per a controlar els corrents i els ob
stacles naturals. Es podien trobar amb pigals (rocs arrodonits), raspers (parts del riu amb escàs cabal on es podia embarrancar), meandres o forts desnivells. El viatge era tot una aventura i una oportunitat per la gent jove per a viatjar i sortir de la comarca. En ocasions s'aprofitava per transportar mercaderies o persones. Els rais podien arribar fins a Lleida o fins i tot a Tortosa. Entre altres utilitats, s'havia de subministrar fusta per a les drassanes de l'armada.
«Desenraiar». Un cop arribats a la seva destinació s'havia de desfer el camí remuntant el riu amb tartana, amb tren o «espardenyant».
L'activitat dels raiers va perdurar des del segle XIII fins als anys 1930 quan la construcció d'embassaments va impedir el transport fluvial i va ser substituït pel transport per carretera. Des del 1979 se celebra cada primer diumenge de juliol 
usta.
El riu Segre ha estat tota la vida un important eix de comunicació per on entraven i sortien idees i productes. La gent que viu al costat d'aquest important riu català, se'n sent orgullosa i se'n recorda de quan s'hi vivia en plena sintonia.
El riu era la seva vida.
Els rais són baixats per persones del poble que han conservat, après i lluitat cada dia per què aquest ofici, el de raier, no es perdi.
La travessia no és fàcil, hi ha pedres i no sempre tota l'aigua que faria falta.
La seva conducció ha de ser precisa i feta per mestres coneixedors del riu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
