SANT MEDIR -

SANT MEDIR
La tradició de la Festa de Sant Medir, plenament vigent, prové d'una llegenda -la del Sant- i d'un personatge que certament va existir -el forner Josep Vidal i Granés que va ser el primer romeu.
Segons la tradició, Medir era un pagès que vivia a Collserola; camí de Sant Cugat hi ha la ermita que porta el seu nom.
L'any 303, en el decurs de la persecució romana de Dioclecià i Maximilià, el bisbe Sever de Barcelona hagué de fugir, i mentre Medir plantava faves, el bisbe passà per aquell indret i miraculosament les faves van créixer i van florir de cop. Quan els soldats romans perseguidors del bisbe preguntaren al pagès Medir si havia vist l'autoritat eclesiàstica, els digué la veritat: que havia passat per aquell indret quan plantava les faves. Com que les faves ja eren ben altes i ufanes, els romans pensaren que Medir encobria el bisbe i el prengueren.

Oh, San Medir, bon pagès
Vos que sou tan alabat.
Vos que sou tan adorat,
ho sereu per sempre més.
Oh, sant Medir beneit
que fóreu tan maltractat
injustament assotat
per fer un bé tan infinit
Que per lliurar a san Sever
d'una pila de turments,
de mal cor d'homes dolents,
omplireu amb amor ver,
de faves les fondalades
i amb sorprenent abundor
i tendresa i ufanor
creixien tan tost sembrades.

PERE DUART I BONAFONT


LA DEVOCIÓ A SANT MEDIR DE JOSEP VIDAL I GRANÉS


Josep Vidal i Granés va néixer a Barcelona a finals de l'any 1802 o començament de 1803 al barri barceloní de Santa Maria del Mar. De ben petit es traslladà amb la seva família a San Cugat del Vallès, ja que el pare es féu càrrec de la fleca o forn de pa que els monjos tenien al monestir d'aquesta població. De més gran se instal•là al mateix cor d'una Gracià que s'estava configurant urbanísticament. El geògraf Joan Lafarga explica que "la trama urbana de Gracià tal com la veiem avui té l'origen en el segle XIX quan la Barcelona emmurallada no podia créixer i Gracià oferia espai.
Així doncs, en aquella nova Gracià que emergia, en concret el número 111 del carrer Gran, cantonada amb Sant Marc i d'esquena al carrer de Berga, Vidal i va obrir el seu propi forn. I l'obrí per la mateixa zona, en el mateix camí que menava a Collsesola, en direcció a l'ermita de Sant Medir(del qual era molt devot) i de San Cugat del Vallès.
Però estava molt delicat de salut, i en encertar la dècada dels anys trenta amb molt de dolor per tot el cos va implorar a Sant Medir el seu guariment, prometen d'ésser-li concedit anar per tot el temps que visqués a la diada a ell dedicada a l'ermita on se'l venera.
La salut de Vidal va millorar i complí la seva promesa, i muntat en una euga bastrona, tocant el timbal, una xeremia (sac de gemecs) això fet amb intenció de cridar l'atenció de la gent i poder contagiar tothom que la fe l'havia guarit de malaltia tan horrible. Així fou el primer romeu de Sant Medir que acompanyava la música amb el regal generós de llaminadures pròpies de forner i pastisser. Amb més de cent setanta i cinc anys d’història, la Dolça Festa de San Medir conserva avui la plenitud dels seus ritmes i senyals originaris; l'exteriorització de l'alegria mitjançant músiques de carrer i llançament de caramels, amb la transmissió generacional d'uns valors, sobretot el de fidelitat a les arrels identitàries.