Carrer dels petons. Nova dispesa a Sant Pau del Camp - Capítol III

LLIÇÓ 17


1- ¿Quins eren els carrers més importants en aquells temps?
- Els carrers Ferran - Avinyó - Montcada i Ample.
2.- A qui va contractar el comte d'Espanya per obrir el nou carrer?
- A més de cent cinquanta paletes, va requisar tots el carros i cavalls que va trobar a la ciutat i va fer excarcerar centenars de presidiaris perquè fessin de bastaixos i de maniobres.
3.-On circulaven els carruatges per la Rambla? I la gent per on passejava?
- Els carruatges circulaven per un camí que s'amagava una mica enfonsat per el centre de la via.
- La gent passejava amunt i avall per les vores. A banda i banda del carrer tot eren edificis, sobretot convents - aleshores enormes i poderosos - palaus, fondes, botigues, parades de canya i fins i tot un teatre.
4.- En Miquel, encara innocent, quina es pensava que era la finalitat del Castell de Montjuïc?
- Es pensava que l'havien construït amb la missió de vetllar per la seguretat de la ciutat.


LÈXIC (Significat en el text)

Una sirga. Corda gruixuda amb una corriola a la punta i a l'altre punta l'estiraven des de baix un parell de manobres.
La gent anava i venia com esperitada. Com posseïda per un esperit maligne.
Però aquell dia en prou feines... Gairebé no podia...




El forn del carrer del Fonollar Capítol IV

1.- Tres verbs que indiquen les activitats que havia de fer.
TRAGINAR, les saques de la farina.
APARIAR, la llenya.
NETEJAR, les pasteres i els atuells.

2.- Com eren el Cisco i el Lluís?
- En Cisco era molt correcte i treballador, més aviat poc enraonador, em manava i ensenyava d'una manera molt agradable.
.- En Lluís ara més tabalot, tant podia fer l'amic com et feia la guitza, no se sabia mai per on sortiria. No m'agradava com ensenyava, sempre cercava l'equivocació i el defecte.
3.- Una comparació.
.- Es bellugava frisós d'una banda a l'altra, com un perdiguer seguint al rastre difús.
4.- Apunta els sons que sentia en Miquel " en el silenci misteriós de la nit" tant del carrer estant com des de Ciutadella.
.-Del carrer- les primeres cantarelles, pausades i una mica solemnes, del sereno"La una... ha tocat... cel encalitjat. I uns tocs de campanes que el portaven al poble.
.- De la Ciutadella- els tocs de cornetes, les veus dels sentinelles, l'espinguet de les trompetes, el redoblar dels tambors marcant el pas a les desfilades. I també sobretot cap al primer foscant, el crit d'angoixa d'algun presoner.
5.- Sons que et podrien arribar d'algun lloc en determinat.
.- De casa estant s'escolte el tocar de les hores del rellotge de la Plaça Rius i Taulet i sembla que no sigui res o bé que tingui que molestar però tot el contrari et fa companyia.
.- El soroll de l'aigua que corre per un rierol, et porta molt lluny d'on ets, o el remor de les ones.
.- El flabiol, el començar una sardana que els peus ja no poden parar quiets i el cor batega amb força per que la puntegis.


LÈXIC

.- No li recava: Al amo, no mi sabia greu donar un cop de mà
.- Consumint el ble del llumenerr. Fins que s'acabava la metxa de la lllum.
.- Rastelleres de coves de servir pa. Conjunt de coves posats, en fila l'un al costat d'altre.
.-Màrfega.- Sac gros, farcit generalment de palla, que serveix de matalàs.


ESCENES MACABRES A L'ESPLANADA - Capítol V

1.- Quina era la noticia que duia en Lluís del Brusí?
.- Que la Ciutadella es trobava sota bandera negra i això, juntament amb la explosió del canó, volia dir que el reus havien estat executats.
2.- Com es deia l'amo? El amo es deia Pep... em va mirar fixament,primer amb un punt de somriure i de seguit molt seriós em digué..."aquest Lluís no te'n refiïs gaire minyó.


LÈXIC

.- Reus. Que ha comes una culpa. Presoners.
.- Una munió de gent. Gran nombre de persones. Molta gent.
.- Fer un mos. Donar una mossegada. Menjar una mica. Fer una mossegada al entrepà.
.- Hi topava matusserament. Amb poca-traça, groller, barroer.
.-Note'n refiïs gaire. Desconfia. Malfia't. No li tinguis confiança.

Aquesta remor que se sent

Miquel Martí Pol – Ramon Muntaner

Aquesta remor que se sent no és pluja.

Ja fa molt de temps que no plou.

S’han eixugat les fonts i la pols s’acumula

pels carrers i les cases.

Aquesta remor que se sent no és vent.

Han prohibit el vent perquè no s’alci

la pols que hi ha pertot

i l’aire no esdevingui, diuen, irrespirable.

Aquesta remor que se sent no és de paraules.

Han prohibit les paraules perquè

no posin en perill

la fràgil immobilitat de l’aire.

Aquesta remor que se sent no és de pensaments.

Han estat prohibits perquè no engendrin

la necessitat de parlar

i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.

I, tanmateix, la remor persisteix.