Record de quan era nena.

Avui he recordat anant al teatre Romea , quan era una nena es va representar l'obra de teatre Ponç Pilat que el meu pare va dirigir al Centre Moral i no se ben bé com va ser es feren un parell o tres de representacions al Romea. I més o menys era el que dèiem en un trosset d'un quadre d'aquesta obra:
- El nen de la torre plora!
- Numi pregunta què té?
- Pregunta-li tu menuda que jo res n'haig de fer.
- Què no et fa pena son plor?
- Pena, no. Ja sóc un home.
- Doncs ja li preguntaré jo.
- Què tens? Per què estàs trist? Per què plores?
- Per què em falta el consol que don la mare?,
- Què no en tens de mare?
- Sí que en tinc més no em mira ni em somriu.
- Que és estrany?
- Estrany serià si ella m'hagués volgut. Però diu que no em volia.
- No ho entenc.
- Bes no enteneu per què encara sou petites.
- Veieu aquest cel que sembla esclarissat de boirada, no es boira es el blanc lli del bolquers de
la mainada. Quan una mare ho desitjà mira al cel crida un infant i un àngel blanc que se'n
cuida amb el nin empren el vol.
La nit serena el fa bru, el fa ros el raig de sol, serè la llum d'aurora, la rosada dolç com mel.
L'àngel el porta a la mare entre música i cançons i la mare el pare el mostra amb un esbart
de il·lusions. Però el que jo se i vosaltres no sabeu, es que quan moltes vegades posen
falsedat i engany les mares en ses mirades el àngel que sols veu sos ulls el hi baixa pres
l'infant, més l'infant se'n tornaria sí pogués marxar volant.
- Així, és el àngel que no vigila.
- No, són els pares dolents.
- Doncs encara no comprenc, com sense tenir l'anhel d'estimar-nos nostres pares s'atreveixen
mirar el cel.