JOAN MARAGALL I GORINA

Nasqué a Barcelona el dia 10 d'Octubre de 1860, com ell mateix ha dit, nasqué a la vida fàcil, mercè al benestar dels seus pares que l'eximi dels ordinaris mals de cap de guanyar el pa de cada dia. És indubtable circumstancia i entra per molt en la explicació del seu caràcter i d'algunes de les coses que li donaren notorietat en sa vida d'home i de poeta.
Però, fins podent marxar pel Camí ample de la vida, no fou matiner en llençar son nom al públic. Fou en els jocs Florals de 1894, en que fou proclamat guanyador de la
Englantina d'0r amb sa poesia LA SARDANA.

La sardana es la dansa més bella
de totes dels danses quest fan i es desfan,
es la mòbil magnifica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil·la,
i se'n torna i retorna intranquil.la,
com mal orientada l'agulla d'imant
Fixàs un punt i es detura com ella...
Del contrapunt arrencant se novella,
de nou va voltant.
La sardana es la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen, les verges no tant;
més, devots d'una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant,
Sacerdots els diríeu d'un culte
que en mística dansa se'n venen i van
emportats per lo símbol oculte
de l'ample rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
pares, sospesa de tal meravella...
Lo ritme tornant,
la sardana es la dansa més bella
de totes les danses que es fan i desfan.

El botó d'eixa roda, quin era
que amb tal simetria l'anava contant?
Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d'aquest ull gegant?
Pots un temps al bell mixt s'hi apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant...
Del contrapunt la vagant cantarella
es estrafeta passada d'au cella
que canta volant;
la sardana es la dansa és bella
de totes les danses que es fan i desfan.

No es la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d'altres desaparellant:
es la dansa sencera d'un poble
que estima i avança donant- se les mans.
La garlanda suaument se deslliga;
desfent-se, s'eixample, esvaint-se al voltant;
cada mà, tot deixant a l'amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella.
Tota ma Pàtria cabrà en eixa anella
i els pobles diran;
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i desfan.

Joan Maragall i Gorina