Una passejada

Hem sortit aquesta tarda per anar a donar un tom agafats de la ma com sempre per gaudir més de la passejada. Tot just sortim de casa ens trobem a la plaça de Rius i Taulet, l'alta torre del Rellotge que és l'element característic d'aquesta plaça, centre de moltes i diverses inquietuds de joventut, el
nostre rellotge que toca les hores i ens fa companyia:ara estan tocant les cinc de la tarda. La plaça amb l'Ajuntament que comporta uns pro i els contra, ja que hi han moments molt macos en que podem veure els gegants de Gràcia, dracs, caps grossos, xiquets,dimonis, balls regionals, mímiques, festes infantils, sardanes i moltes coses més a quina més bonica. Però d'altres no ho són tan, com poden ser les manifestacions que de vegades es mostren pacífiques i no passa res i d'altres ja porten més rebombori amb crits, policia, mossos i el que calgui o no. També sempre hi ha molta mainada que juga, salta i corra , bicicletes i pilotes però sempre amb la mirada vigilant de qui els cuida, També hi han avis que prenen el sol i s'expliquen les mil i una aventura o bé dels seus anys joves o de les enrabiades que els donen els seus.
Anem baixant pel carrer Gran i hem arribat els Jardiners per la vorera de l'esquerra hem arribat a la Casa Fuster de Domènec i Muntaner ara és tot un hotel de luxe i aguaitem amb una llambregada les finestres baixes sempre adornades amb molt de gust de flors exòtiques molt maques amb el piano i els confortables sofàs, segons es diu en una de les finestres corresponia al despatx del nostre poeta Salvador Espriu. Travessem i anem per el mig i comentem quina llàstima mirant la font que no raja de fa molt de temps i està mol deixada. Anem seguint, creuem la Diagonal i quin batibull de cotxes i de gent que va d'un lloc a l'altre la majoria va molt de pressa i semblant autòmats. Anem seguint Passeig de Gràcia avall fins arribar al xamfrà amb el carrer de Provença i com sempre un munt de gent estrangera o no, contemplant la casa Milà o sigui "La Pedrera" obra d'en Gaudi, fan fotografies arreu, uns mig estirats per terra, d'altres de cantó o enfilats en un banc; les diferents maneres d'estar, junt amb la combinació de vestits que porten, n'hi han de tots colors i maneres ens fan somriure i comentar-ho. La veritat es que val la pena mirar-la bé i veure les seves dimensions i la originalitat: és un edifici incomparable que està coronat per les xemeneies i els respiradors tots ells dissenyats com fantàstics personatges.
Un altre dia seguirem Passeig de Gràcia avall.

Una passejada

Però vosaltres que us creieu?

Un discurs pujat de to.
.- Però vosaltres que us penseu colla de bordegassos, que podeu anar pel món i fer i dir lo que vulgueu; sou uns carallots si us ho creieu, no tan sols sou uns carallots i capsigranys també sou uns dròpols, així us esmorréssiu ben esmorrats tots plegats. com hi ha mon.
.- Però nosaltres ...
.- No hi però que valgui, es fa lo que jo dic i prou, si no voleu anar tots a fer punyetes, s'ha acabat tantes històries.

El barò d' Eroles

Joaquim Ibañez-Cuevas i de Valonga - "El baró d' Eroles :
(Talarn,
Pallars Jussà 1784 ¡) (Daimiel, Castella 1828)
Fou capità general el 1813. Durant el trienni Constitucional el seu conegut absolutisme feu que encapçalés la llista de persones declarades "non gratas" a Barcelona l'any 1821.
Desterrat a Mallorca, escapà al cap de poc temps i es retirà a les seves possessions de Talarn i es converteix en el cap de la revolta absolutista. Després de la conquesta de la Seu d'Urgell, passà a formar part de la Referència d'Urgell, juntament amb Mataflorida i el bisbe Creus, i fou anomenat comandant suprem de les forces realistes, les quals intenta en va, d'organitzar i de disciplinar.
Un dels manifest del baró d' Eroles en el qual insistia en la necessitat que el monarca jurés i respectes els furs i els costums del país. Va ser derrotat repetidament per Francisco Espoz i Llundain militar navarrès, conegut per Francisco Epoz i Mina, cognoms del seu pare que adoptà durant la guerra contra Napoleó.
Jaume Creus i Martí, el bisbe Creus eclesiàstic i polític, nomenat canonge de la Seu d'Urgell, durant la invasió napoleònica fou designat president de la Junta Provincial de Catalunya, durant el Trienni Constitucional forma part de la regència d'Urgell (1821)
Bernardo Mozo de Rosales "marquès de Mataflorida". Polític. Absolutista fou segons sembla l'autor del "Manifiesto de los Persas". Ferran VII el premià amb el marquesat de Mataflorida, en 1919 fou ministre de gràcia i justícia. Destituït pels liberals (1820), s'exilià a França, on es reuní amb al bisbe Creus i el baró d' Eroles que s'apoderaren de la Seu d'Urgell (1822) hi crearan la regència d'Urgell.

De quin convent

De quin convent i de quina plaça ens parla?
Potser ens parla de la placa de les Barques ? Fou durant molt de temps aquest indret platja lliure, anomenada platja de les Barques.
La plaça del Duc de Medinaceli fou urbanitzada l'any 1844, a l'ombra de la Muralla de Mar,en una part de l'antic convent de Sant Francesc.
El convent de Sant Francesc, construït al segle XIII en homenatge del pas del Sant per Barcelona, fou inaugurat per el Rei Jaume I. Era un gran conjunt que arribava des de l'actual plaça fins la Rambla. Un fet que demostrava la importància del lloc, era que tots els reis de la Corona d'Aragó (des del segle XIV fins el XVI) quan arribaven per primera vegada a Barcelona, juraven públicament les constitucions o furs aquí.

Record de quan era nena.

Avui he recordat anant al teatre Romea , quan era una nena es va representar l'obra de teatre Ponç Pilat que el meu pare va dirigir al Centre Moral i no se ben bé com va ser es feren un parell o tres de representacions al Romea. I més o menys era el que dèiem en un trosset d'un quadre d'aquesta obra:
- El nen de la torre plora!
- Numi pregunta què té?
- Pregunta-li tu menuda que jo res n'haig de fer.
- Què no et fa pena son plor?
- Pena, no. Ja sóc un home.
- Doncs ja li preguntaré jo.
- Què tens? Per què estàs trist? Per què plores?
- Per què em falta el consol que don la mare?,
- Què no en tens de mare?
- Sí que en tinc més no em mira ni em somriu.
- Que és estrany?
- Estrany serià si ella m'hagués volgut. Però diu que no em volia.
- No ho entenc.
- Bes no enteneu per què encara sou petites.
- Veieu aquest cel que sembla esclarissat de boirada, no es boira es el blanc lli del bolquers de
la mainada. Quan una mare ho desitjà mira al cel crida un infant i un àngel blanc que se'n
cuida amb el nin empren el vol.
La nit serena el fa bru, el fa ros el raig de sol, serè la llum d'aurora, la rosada dolç com mel.
L'àngel el porta a la mare entre música i cançons i la mare el pare el mostra amb un esbart
de il·lusions. Però el que jo se i vosaltres no sabeu, es que quan moltes vegades posen
falsedat i engany les mares en ses mirades el àngel que sols veu sos ulls el hi baixa pres
l'infant, més l'infant se'n tornaria sí pogués marxar volant.
- Així, és el àngel que no vigila.
- No, són els pares dolents.
- Doncs encara no comprenc, com sense tenir l'anhel d'estimar-nos nostres pares s'atreveixen
mirar el cel.

Contes i narracions- La infanticida

Dia 21 de Març de 2009

Avui hem anat al Teatre Romea amb la professora Mª Dolors i amb algunes companyes de la classe de Contes i narracions. Hem pogut gaudir de dos monòlegs que ens han encativat i ens han deixat una mica de tristor, tant per el contingut del diàleg com per la fabulosa interpretació.

Les dues obres són “La infanticida i Germana Pau” de Caterina Albert i Paradís.

Coneguda amb el pseudònim de Víctor Català, va nàixer a L'Escala (Alt Empordà) l'11 de setembre de 1869 hi va morir el 27 de gener de 1966.

Filla d'una important família de propietaris rurals, el seu pare esperonà les seves afeccions artístiques. Molt aviat comença a pintar i a escriure . Es dóna a conèixer amb el monòleg teatral La infanticida que és distingit als Jocs Florals d’Olot el 1898, però l’escàndol que es produí arran de saber-ne que n’era autor una “senyoreta de L’Escala, cosa que la determinà a amagar la seva identitat sota pseudònim masculí i a censurar l’obra que no va ser representada fins l’any 1967, al Palau de la Música Catalana com a homenatge pòstum a l’escriptora.

Tot i descobrint la seva identitat, Caterina Albert sempre intenta que es diferenciï la seva vida personal de la literatura, amb el nom de Víctor Català.

Construint acuradament la seva actuació pública, mentre preserva la seva intimitat rere la màscara de senyoreta de casa bona.

Tanmateix, la solteria persistent i la força expressiva qualificada de “viril” van propiciar

una certa llegenda fruit de la sorpresa i el malestar dels crítics davant la dona que escriu.

En tota l’obra de Caterina Albert sovintegen les referències a la

situació de la dona, i particularment, a la seva marginació per raons de sexe. En aquest sentit els temes que inaugura són : l’expressió del desig femení, la crítica a la institució del matrimoni, les relacions entre dones, la maternitat, la solitud o la vellesa. La unitat del recull de les obres ve donada pel caràcter rural dels drames, marcats tots per la violència, la mort o l’embogiment. La infanticida que ja recull aquests trets, ha estat considerada un antecedent de Solitud (1905) que està considerada la seva obra mestra.

Te un recull molt extens de obres entre elles Germana Pau i La infanticida.

Lliço 18

La dispesa del carrer dels petons. Capítol VI

Mentrestant a mi em corsecaven

Corsecaven. Una intensa afecció física o moral, consumir, fer perdre el vigor, la vitalitat.
Encaboriat. Ple de cabòries.
Aquells verals. Per aquells indrets, Per aquell sector.
Estadants. Residents en la dispesa.
Gasiveria. Que va amb conte excessiu en les dispeses.

En el llibre la roba estesa i en el nostre escrit.

La sortida de un túnel bé de la carretera amb el cotxe o amb el tren, desprès d'una estona d'aquella mitja foscor...trobar un paisatge d'unes muntanyes al fons com les de Montserrat o una Vall, el cor se m'exiampla i amb surt un somriure de felicitat i d'alliberament.


El fiscal predilecte del comte d'Espanya - Capítol VII

Malefactors varis . Són els que cometen actes criminals.
Els sicaris. Assassins assalariats.
Tiberi. Fer grans àpats i suculents. menjar molt i bo i molt.
Basarda. Feredat, sentiment de depressió que s'empara en presencia de quelcom, que fa pensar en possibles perills contra els quals se sent indefens. Que evoca ideés de molts perills.
Immundícia. Fets molt bruts. Deshonestos, indecorosos
Brutal. De una violència salvatge. bestial, irracional, violent, salvatge, ferotge.


Una conversa amb l'Antoni - Capítol VIII

Escons. Bancs o seients de fusta que solen estar a les cuines de pagès al costat de la llar de foc i el voltant de la taula.
Escudellers. Prestatge per a posar-hi les escudellers o plats.
Setrills. Recipients que poden ser de vidre, de terrissa o de metall, que serveix per contenir l'oli o el vinagre d'amanir, o bé per l'oli d'untar màquines.
Càntir. Atuell portàtil, més ample de dalt que del peu, amb una nansa a la part superior central i dos brocs, un per omplir-lo (tòt) i l'altre més petit (galet) que és per veure.
Cant eretes. Càntirs petits.
Porró. Vas per veure líquid, especialment vi, que té a la part superior un broc gros, per hom l'omple, i per la part inferior es prolonga en un altre broc llarg que arrenca del fons i va aprimant-se per la punta del qual brolla el líquid en forma de rajolí.
Llonguets. Pa petit i ovalat amb un solc tot al llarg en la seva part superior.
Llambregades. Fer un parell d'ullades ràpides. Donar un cop d'ull.
Esmunyir.- Escórrer carrer avall. Escapolir-se, engolar-se, evadir-se, escapar-se.

JOAN MARAGALL I GORINA

Nasqué a Barcelona el dia 10 d'Octubre de 1860, com ell mateix ha dit, nasqué a la vida fàcil, mercè al benestar dels seus pares que l'eximi dels ordinaris mals de cap de guanyar el pa de cada dia. És indubtable circumstancia i entra per molt en la explicació del seu caràcter i d'algunes de les coses que li donaren notorietat en sa vida d'home i de poeta.
Però, fins podent marxar pel Camí ample de la vida, no fou matiner en llençar son nom al públic. Fou en els jocs Florals de 1894, en que fou proclamat guanyador de la
Englantina d'0r amb sa poesia LA SARDANA.

La sardana es la dansa més bella
de totes dels danses quest fan i es desfan,
es la mòbil magnifica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil·la,
i se'n torna i retorna intranquil.la,
com mal orientada l'agulla d'imant
Fixàs un punt i es detura com ella...
Del contrapunt arrencant se novella,
de nou va voltant.
La sardana es la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen, les verges no tant;
més, devots d'una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant,
Sacerdots els diríeu d'un culte
que en mística dansa se'n venen i van
emportats per lo símbol oculte
de l'ample rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
pares, sospesa de tal meravella...
Lo ritme tornant,
la sardana es la dansa més bella
de totes les danses que es fan i desfan.

El botó d'eixa roda, quin era
que amb tal simetria l'anava contant?
Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d'aquest ull gegant?
Pots un temps al bell mixt s'hi apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant...
Del contrapunt la vagant cantarella
es estrafeta passada d'au cella
que canta volant;
la sardana es la dansa és bella
de totes les danses que es fan i desfan.

No es la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d'altres desaparellant:
es la dansa sencera d'un poble
que estima i avança donant- se les mans.
La garlanda suaument se deslliga;
desfent-se, s'eixample, esvaint-se al voltant;
cada mà, tot deixant a l'amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella.
Tota ma Pàtria cabrà en eixa anella
i els pobles diran;
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i desfan.

Joan Maragall i Gorina

Mimosa

Mimosa, flor de febrer

Mimosa, flor de febrer

borrissol d’or de casulla

que arribes quan l’ametller

silenciosament s’esculla.

Mimosa, flor de febrer

d’un groc de nena malalta

tu saps que el bon temps que ve

no t’ha de besar la galta.

Mimosa, flor de febrer

que tan curta tens la vida

penses en el mes que ve

i t’esfulles esporuguida.

Si ens esfullessis del cor

l’hivern de gebre i boirina

entre les flors del record

fores la flor més divina.

F. Baratta

SANT MEDIR -

SANT MEDIR
La tradició de la Festa de Sant Medir, plenament vigent, prové d'una llegenda -la del Sant- i d'un personatge que certament va existir -el forner Josep Vidal i Granés que va ser el primer romeu.
Segons la tradició, Medir era un pagès que vivia a Collserola; camí de Sant Cugat hi ha la ermita que porta el seu nom.
L'any 303, en el decurs de la persecució romana de Dioclecià i Maximilià, el bisbe Sever de Barcelona hagué de fugir, i mentre Medir plantava faves, el bisbe passà per aquell indret i miraculosament les faves van créixer i van florir de cop. Quan els soldats romans perseguidors del bisbe preguntaren al pagès Medir si havia vist l'autoritat eclesiàstica, els digué la veritat: que havia passat per aquell indret quan plantava les faves. Com que les faves ja eren ben altes i ufanes, els romans pensaren que Medir encobria el bisbe i el prengueren.

Oh, San Medir, bon pagès
Vos que sou tan alabat.
Vos que sou tan adorat,
ho sereu per sempre més.
Oh, sant Medir beneit
que fóreu tan maltractat
injustament assotat
per fer un bé tan infinit
Que per lliurar a san Sever
d'una pila de turments,
de mal cor d'homes dolents,
omplireu amb amor ver,
de faves les fondalades
i amb sorprenent abundor
i tendresa i ufanor
creixien tan tost sembrades.

PERE DUART I BONAFONT


LA DEVOCIÓ A SANT MEDIR DE JOSEP VIDAL I GRANÉS


Josep Vidal i Granés va néixer a Barcelona a finals de l'any 1802 o començament de 1803 al barri barceloní de Santa Maria del Mar. De ben petit es traslladà amb la seva família a San Cugat del Vallès, ja que el pare es féu càrrec de la fleca o forn de pa que els monjos tenien al monestir d'aquesta població. De més gran se instal•là al mateix cor d'una Gracià que s'estava configurant urbanísticament. El geògraf Joan Lafarga explica que "la trama urbana de Gracià tal com la veiem avui té l'origen en el segle XIX quan la Barcelona emmurallada no podia créixer i Gracià oferia espai.
Així doncs, en aquella nova Gracià que emergia, en concret el número 111 del carrer Gran, cantonada amb Sant Marc i d'esquena al carrer de Berga, Vidal i va obrir el seu propi forn. I l'obrí per la mateixa zona, en el mateix camí que menava a Collsesola, en direcció a l'ermita de Sant Medir(del qual era molt devot) i de San Cugat del Vallès.
Però estava molt delicat de salut, i en encertar la dècada dels anys trenta amb molt de dolor per tot el cos va implorar a Sant Medir el seu guariment, prometen d'ésser-li concedit anar per tot el temps que visqués a la diada a ell dedicada a l'ermita on se'l venera.
La salut de Vidal va millorar i complí la seva promesa, i muntat en una euga bastrona, tocant el timbal, una xeremia (sac de gemecs) això fet amb intenció de cridar l'atenció de la gent i poder contagiar tothom que la fe l'havia guarit de malaltia tan horrible. Així fou el primer romeu de Sant Medir que acompanyava la música amb el regal generós de llaminadures pròpies de forner i pastisser. Amb més de cent setanta i cinc anys d’història, la Dolça Festa de San Medir conserva avui la plenitud dels seus ritmes i senyals originaris; l'exteriorització de l'alegria mitjançant músiques de carrer i llançament de caramels, amb la transmissió generacional d'uns valors, sobretot el de fidelitat a les arrels identitàries.

Carrer dels petons. Nova dispesa a Sant Pau del Camp - Capítol III

LLIÇÓ 17


1- ¿Quins eren els carrers més importants en aquells temps?
- Els carrers Ferran - Avinyó - Montcada i Ample.
2.- A qui va contractar el comte d'Espanya per obrir el nou carrer?
- A més de cent cinquanta paletes, va requisar tots el carros i cavalls que va trobar a la ciutat i va fer excarcerar centenars de presidiaris perquè fessin de bastaixos i de maniobres.
3.-On circulaven els carruatges per la Rambla? I la gent per on passejava?
- Els carruatges circulaven per un camí que s'amagava una mica enfonsat per el centre de la via.
- La gent passejava amunt i avall per les vores. A banda i banda del carrer tot eren edificis, sobretot convents - aleshores enormes i poderosos - palaus, fondes, botigues, parades de canya i fins i tot un teatre.
4.- En Miquel, encara innocent, quina es pensava que era la finalitat del Castell de Montjuïc?
- Es pensava que l'havien construït amb la missió de vetllar per la seguretat de la ciutat.


LÈXIC (Significat en el text)

Una sirga. Corda gruixuda amb una corriola a la punta i a l'altre punta l'estiraven des de baix un parell de manobres.
La gent anava i venia com esperitada. Com posseïda per un esperit maligne.
Però aquell dia en prou feines... Gairebé no podia...




El forn del carrer del Fonollar Capítol IV

1.- Tres verbs que indiquen les activitats que havia de fer.
TRAGINAR, les saques de la farina.
APARIAR, la llenya.
NETEJAR, les pasteres i els atuells.

2.- Com eren el Cisco i el Lluís?
- En Cisco era molt correcte i treballador, més aviat poc enraonador, em manava i ensenyava d'una manera molt agradable.
.- En Lluís ara més tabalot, tant podia fer l'amic com et feia la guitza, no se sabia mai per on sortiria. No m'agradava com ensenyava, sempre cercava l'equivocació i el defecte.
3.- Una comparació.
.- Es bellugava frisós d'una banda a l'altra, com un perdiguer seguint al rastre difús.
4.- Apunta els sons que sentia en Miquel " en el silenci misteriós de la nit" tant del carrer estant com des de Ciutadella.
.-Del carrer- les primeres cantarelles, pausades i una mica solemnes, del sereno"La una... ha tocat... cel encalitjat. I uns tocs de campanes que el portaven al poble.
.- De la Ciutadella- els tocs de cornetes, les veus dels sentinelles, l'espinguet de les trompetes, el redoblar dels tambors marcant el pas a les desfilades. I també sobretot cap al primer foscant, el crit d'angoixa d'algun presoner.
5.- Sons que et podrien arribar d'algun lloc en determinat.
.- De casa estant s'escolte el tocar de les hores del rellotge de la Plaça Rius i Taulet i sembla que no sigui res o bé que tingui que molestar però tot el contrari et fa companyia.
.- El soroll de l'aigua que corre per un rierol, et porta molt lluny d'on ets, o el remor de les ones.
.- El flabiol, el començar una sardana que els peus ja no poden parar quiets i el cor batega amb força per que la puntegis.


LÈXIC

.- No li recava: Al amo, no mi sabia greu donar un cop de mà
.- Consumint el ble del llumenerr. Fins que s'acabava la metxa de la lllum.
.- Rastelleres de coves de servir pa. Conjunt de coves posats, en fila l'un al costat d'altre.
.-Màrfega.- Sac gros, farcit generalment de palla, que serveix de matalàs.


ESCENES MACABRES A L'ESPLANADA - Capítol V

1.- Quina era la noticia que duia en Lluís del Brusí?
.- Que la Ciutadella es trobava sota bandera negra i això, juntament amb la explosió del canó, volia dir que el reus havien estat executats.
2.- Com es deia l'amo? El amo es deia Pep... em va mirar fixament,primer amb un punt de somriure i de seguit molt seriós em digué..."aquest Lluís no te'n refiïs gaire minyó.


LÈXIC

.- Reus. Que ha comes una culpa. Presoners.
.- Una munió de gent. Gran nombre de persones. Molta gent.
.- Fer un mos. Donar una mossegada. Menjar una mica. Fer una mossegada al entrepà.
.- Hi topava matusserament. Amb poca-traça, groller, barroer.
.-Note'n refiïs gaire. Desconfia. Malfia't. No li tinguis confiança.

Aquesta remor que se sent

Miquel Martí Pol – Ramon Muntaner

Aquesta remor que se sent no és pluja.

Ja fa molt de temps que no plou.

S’han eixugat les fonts i la pols s’acumula

pels carrers i les cases.

Aquesta remor que se sent no és vent.

Han prohibit el vent perquè no s’alci

la pols que hi ha pertot

i l’aire no esdevingui, diuen, irrespirable.

Aquesta remor que se sent no és de paraules.

Han prohibit les paraules perquè

no posin en perill

la fràgil immobilitat de l’aire.

Aquesta remor que se sent no és de pensaments.

Han estat prohibits perquè no engendrin

la necessitat de parlar

i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.

I, tanmateix, la remor persisteix.