Roses i rosers
Un matí ple d'encants i d'un plaer en tots els sentits he estat passejant per el Parc de Cervantes, He gaudit de la visió de milers de roses de diferents colors i estils, amb l'olor més exquisida i les flaires més perfumades, que ens omplen tots els sentits;
Recordaré sempre aquest moment.
Recordaré la bellesa de les roses blanques, de les rosades, de les grogues, de les blaves, de les taronges, de les vermelles.
Recordaré els rosers salvatges, els de tapís, els de perles de Montserrat, els canins o silvestres.
Va ésser un esdeveniment únic i molt especial d'aquest dia... que el recordaré sempre tant per la seva bellesa com per el flaire que m' envoltava.
dilluns, 27 d’abril del 2009
divendres, 24 d’abril del 2009
Manuel de LLauder i Camín - Miguel Lardizabal
Llauder (Argentona Maresme 1789 - Madrid 1851) Militar i polític:
Amb la liberalització dels darrers anys de Ferran VII fou enviat com a capità general de Catalunya 1832, en substitució de l'odiat comte d'Espanya. Immediatament desarmà els voluntaris realistes.Quan mort el Rei 1833 és manifesta fidel a Maria Cristina i Isabel II i posà en peu la Milícia Nacional Voluntària de Barcelona que li permeté de rebutjar atacs dels Carlins.
Lardizabal, i Uribe, Miguel (1744- 1824) Estudià teologia a Valladolid. Exiliat per Godoy al País Basc (1798, fou director del seminari patriòtic de Bergara. en envair Napoleó la Península Ibèrica forma part de la Junta Central i fou membre de la primera regència del regne(1810). Defensor aferrissat dels drets de Ferran VII, dissolta la regència publicà un manifest contra les Corts de Cadis. Exiliat a Anglaterra, tornà a ésser entronitzat el partit absolutista (1814). Ferran VII el feu ministre d'ultramar i posteriorment conseller d'estat.
Amb la liberalització dels darrers anys de Ferran VII fou enviat com a capità general de Catalunya 1832, en substitució de l'odiat comte d'Espanya. Immediatament desarmà els voluntaris realistes.Quan mort el Rei 1833 és manifesta fidel a Maria Cristina i Isabel II i posà en peu la Milícia Nacional Voluntària de Barcelona que li permeté de rebutjar atacs dels Carlins.
Lardizabal, i Uribe, Miguel (1744- 1824) Estudià teologia a Valladolid. Exiliat per Godoy al País Basc (1798, fou director del seminari patriòtic de Bergara. en envair Napoleó la Península Ibèrica forma part de la Junta Central i fou membre de la primera regència del regne(1810). Defensor aferrissat dels drets de Ferran VII, dissolta la regència publicà un manifest contra les Corts de Cadis. Exiliat a Anglaterra, tornà a ésser entronitzat el partit absolutista (1814). Ferran VII el feu ministre d'ultramar i posteriorment conseller d'estat.
Francisco Tadeo Calomarde
Calomarde (Villell Arago 1773 - Tolosa de Llenguadoc 1842)
Polític absolutista aragonès. D'origen humil, intenta de fer la carrera vora de Manuel Godoy, i més tard sota la protecció de Lardizàbal, de qui fou secretari en els diversos ministeris.En entra
r els Cent mil Fills de Sant Lluís 1823, el duc d'Angulema el nomenà secretari de la regència i absolutisme d'on passà al ministeri de gràcia i justícia.
Durant deu anys fou l'instrument de Ferra VII per a la repressió contra els liberals i l'home de nés confiança del Rei. En plantejar-se el problema successori, es mostrà partidari del manteniment de la llei sàlica i intriga a favor de l'infant Carles Maria Isidre, bé que sembla que sigui anècdota la bufetada rebuda de la Infanta Lluïsa Carlota. (amb la resposta de Calomarde) "Manos blancas no ofenden". La mort del rei marcà el seu exili.
Polític absolutista aragonès. D'origen humil, intenta de fer la carrera vora de Manuel Godoy, i més tard sota la protecció de Lardizàbal, de qui fou secretari en els diversos ministeris.En entra
r els Cent mil Fills de Sant Lluís 1823, el duc d'Angulema el nomenà secretari de la regència i absolutisme d'on passà al ministeri de gràcia i justícia.Durant deu anys fou l'instrument de Ferra VII per a la repressió contra els liberals i l'home de nés confiança del Rei. En plantejar-se el problema successori, es mostrà partidari del manteniment de la llei sàlica i intriga a favor de l'infant Carles Maria Isidre, bé que sembla que sigui anècdota la bufetada rebuda de la Infanta Lluïsa Carlota. (amb la resposta de Calomarde) "Manos blancas no ofenden". La mort del rei marcà el seu exili.
Esglesies, convents i col-legits a la Rambla
Capítol XVIII
La Neus em va fer observar la mà de convents que hi havia...
De mar a muntanya, i només a la banda del Raval, hi havia el convent i l'església de Santa Mònica, dels Agustins descalços; el col·legi de Sant Pere Nolasc, dels Mercenaris; el col·legi de Sant Angeló Màrtir, dels Carmelites calçats; el col·legi de Sant Bonaventura, dels frares Franciscans; la església i el convent dels Trinitaris descalços de la Bonanova i el convent i l'església de Sant Josep, dels Carmelites descalços;; la procura del monestir de Poblet, amb la capella de l'Anunciata; el temple de Betlem; el convent dels Jesuïtes, el Col·legi Màxim de la província d' Aragó i el prestigiós Col·legi de Cordelles, dels Jesuïtes, que oficialment es deia - i ja és dir-se - "Imperial i Reial Seminari de Nobles".
Tota aquesta arquitectura eclesiàstica sembla que no tenia, des de el punt de vista artístic, cap mena d'interès. L'enderrocament dels establiments religiosos de tan poc mèrit ha estat aprofitat per ala construcció d'alguns edificis que necessitaven espai:
La Fonda Orient ocupa el terreny del col·legi de Sant Bonaventura.
1844 el Teatre del Liceu correspon a l'antiga propietat dels Trinitaris descalços.
El Mercat de la Boqueria substitueix el convent, l'església i l'hort de Sant Josep (per això se'n diu oficialment així. (Mercat de San Josep)
L'antic "El Siglo" i la Reial Acadèmia de Cienciés es van vestir en solars de la Companyia de Jesús.
La Neus em va fer observar la mà de convents que hi havia...
De mar a muntanya, i només a la banda del Raval, hi havia el convent i l'església de Santa Mònica, dels Agustins descalços; el col·legi de Sant Pere Nolasc, dels Mercenaris; el col·legi de Sant Angeló Màrtir, dels Carmelites calçats; el col·legi de Sant Bonaventura, dels frares Franciscans; la església i el convent dels Trinitaris descalços de la Bonanova i el convent i l'església de Sant Josep, dels Carmelites descalços;; la procura del monestir de Poblet, amb la capella de l'Anunciata; el temple de Betlem; el convent dels Jesuïtes, el Col·legi Màxim de la província d' Aragó i el prestigiós Col·legi de Cordelles, dels Jesuïtes, que oficialment es deia - i ja és dir-se - "Imperial i Reial Seminari de Nobles".
Tota aquesta arquitectura eclesiàstica sembla que no tenia, des de el punt de vista artístic, cap mena d'interès. L'enderrocament dels establiments religiosos de tan poc mèrit ha estat aprofitat per ala construcció d'alguns edificis que necessitaven espai:
La Fonda Orient ocupa el terreny del col·legi de Sant Bonaventura.
1844 el Teatre del Liceu correspon a l'antiga propietat dels Trinitaris descalços.
El Mercat de la Boqueria substitueix el convent, l'església i l'hort de Sant Josep (per això se'n diu oficialment així. (Mercat de San Josep)
L'antic "El Siglo" i la Reial Acadèmia de Cienciés es van vestir en solars de la Companyia de Jesús.
Aquell Teatre!...
Capítol XVIII - del carrer dels Petons
El Pla de les Comèdies és un nom que no enganya. Aquí si bastí, al Segle XVII, el primer Teatre de Barcelona. En la historia ciutadana de l'espectacle, el Teatre de Santa Creu, i desprès amb el nom de Teatre Principal la ha fet decisiu.
El precedent de la Casa de les Comèdies que bastiren a la Rambla eren les representacions que es feren a l' Hospital de la Santa Creu, que tenien molt d'èxit però la proximitat dels malats i de l'espectacle resultava incomoda, i per això els administradors de l'Hospital van decidir construir un edifici adequat a l'hort que tenien acarat a les Rambles al carrer de Trentaclaus (probable referència a un portal ferrat) aquest no tenia massa bona fama , i la ciutat fou partidària d'aprofitar l'ocasió d'esborrar el nom de Trentaclaus o "carrer d'en Trenta". Estava clar amb la construcció del nou teatre damunt les ruïnes de l'antiga casa de les Comèdies, i aquest teatre recolzés sobretot en la vida i els miracles dels sants. A més les obres passaven prèviament la censura dels inquisidors, la censura eclesiàstica, i encara la censura del mateix Hospital, sovint més "papistes que el Papa". Els comediants - que tenien prohibit barrejar-se en cap moment amb els espectadors- havien de presentar unes actituds correctíssimes i molt amesurades, i les comèdies eren minuciosament esporgades. Qui havia de dir que això acabaria essent el "barri xino"! Fins i tot les dones i els homes que assitien a l'espectacle havien d'estar sempre separats - tenien portes d'entrada diferent- Però semble ser que passava precisament al revés. Quina justificació si no, tenien les llotges tapades discretament amb una reixeta o gelosia?
L'èxit de la Casa de les Comèdies fou notable. Se'n va dir Teatre de la Santa Creu, i en començar el segle XVIII hi feien ja temporades regulars d'òpera. Amb l'opera italiana la censura va aigualir-se, i amb la presència de les diva i les ballarines sembla que la societat es va frivolitzar visiblement.
El 27 d'octubre de 1787 un incendi destruí totalment el teatre, llevat de la façana. Fou inútil que per apagar el foc dugessin a la Rambla la "xeringa de la Ciutat" com diu un document de l'època. Però la ciutat volia un teatre, i al cap d'un any just era inaugurat el nou edifici.
El Teatre de la Santa Creu fou anomenat desprès Teatre Principal, per subratllar-ne l'antiguitat i la importància en comparació amb el nou Teatre del Liceu. En aquest nou Teatre Principal s'hi hi va fer el primer assaig d'òpera catalana, el 26 de maig de 1881, amb l'estrena de "A la voreta del mar" música de Joan Goula i lletra de Damas Calvet, obra en un acte situada al Segle XVIII en una platja de Catalunya.
I l'any 1907 Guimerà i Morera se'n van dur un èxit fabulós amb "La Santa Espina", que arribà a les 102 representacions,
L'Arc del Teatre, doncs, si és vulgar per l"arc", no ho és pas pel "teatre". Un teatre que s'incendia per segona vegada el 3 de novembre de 1915 i quedà totalment destruït llevat la façana, que encara és la que es conserva , reformada. Tres anys desprès referen el local, i se'n va dir Principal Palace. Però de "principal" i de "palace" ja només en va tenir el títol.
De 1872 a 1906, el local de la planta superior s'instal·là la seu de l'Ataneu Barcelonès.
dissabte, 18 d’abril del 2009
Sant Jordi 2009
Sant Jordi Patró de Catalunya
Juntament amb l'11 de setembre, el 23 d'abril és la diada més especial de Catalunya. No només per commemorar el nostre Patró, sinó per celebrar la cultura i l'amor, amb la rosa i el llibre.
Dites de Sant Jordi
No diguis hivern passat
que Sant Jordi no hagi estat.
Sant Jordi arribat
surt la cuca del forat.
La Diada de Sant Jordi
La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent.
"Sant Jordi mata l'aranya".
L'aranya que el va matar
tenia molt mala bava,
teranyinava les flors
i se'n xuclava la flaire,
i el mes d'abril era trist
i els nens i nenes ploraven.
Quan el Sant hagué passat
tot el jardí retornava;
perxo cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi al mercat
i l'olor que en fan els aires.
Joan Maragall
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i San Jordi la porta sobre el pi.
La rosa li ha contat gracies i penes
i ell se l'estime fins qui sap a on
i amb ella te més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del mon.
Jose Maria de Segarra
Juntament amb l'11 de setembre, el 23 d'abril és la diada més especial de Catalunya. No només per commemorar el nostre Patró, sinó per celebrar la cultura i l'amor, amb la rosa i el llibre.
Dites de Sant Jordi
No diguis hivern passat
que Sant Jordi no hagi estat.
Sant Jordi arribat
surt la cuca del forat.
La Diada de Sant Jordi
La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent.
"Sant Jordi mata l'aranya".
L'aranya que el va matar
tenia molt mala bava,teranyinava les flors
i se'n xuclava la flaire,
i el mes d'abril era trist
i els nens i nenes ploraven.
Quan el Sant hagué passat
tot el jardí retornava;
perxo cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi al mercat
i l'olor que en fan els aires.
Joan Maragall
Sant Jordi Gloriós
Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i San Jordi la porta sobre el pi.
La rosa li ha contat gracies i penes
i ell se l'estime fins qui sap a on
i amb ella te més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del mon.
Jose Maria de Segarra
divendres, 17 d’abril del 2009
Creu Coberta
El carrer Creu Coberta (Sans)
El carrer Creu Coberta segueix el traçat de l'antiga Via Morisca, es un carrer que va penetrant en els antics pobles d'Hostafrancs i de Sans. També hi havien estat exposades les despulles dels condemnats a mort fins la seva putrefacció a Creu Coberta i al Coll de la Trinitat.
Molts pocs dies abans del Nadal de l'1822 els Constitucionals, amb el pretext que als Realistes volien apoderar-se de la Verga de Montserrat, trameteren un escamot de tropa al Monestir amb l'ordre de porta la Imatge a Barcelona.
El dia dels Reis del 1823 Madona Bruna la nostre Moreneta entrà triomfalment a Barcelona. El Castell de Montjuïc disparà les canonades de rúbrica en les recepcions reials. En arribar a la porta de Sant Antoni, en un safata d'argent hom presentà les claus de la Ciutat a la Verge davallada de la magnifica carrossa dels Marquesos de Castellvell. Poques vegades la Ciutat Comtal ha tributat una recepció tan esclatant a cap Monarca. L'ajuntament i les autoritats civils i militars prengueren part corporativament en la festa. Des de la Creu Coberta fins la Catedral.
El carrer Creu Coberta segueix el traçat de l'antiga Via Morisca, es un carrer que va penetrant en els antics pobles d'Hostafrancs i de Sans. També hi havien estat exposades les despulles dels condemnats a mort fins la seva putrefacció a Creu Coberta i al Coll de la Trinitat.
Molts pocs dies abans del Nadal de l'1822 els Constitucionals, amb el pretext que als Realistes volien apoderar-se de la Verga de Montserrat, trameteren un escamot de tropa al Monestir amb l'ordre de porta la Imatge a Barcelona.
El dia dels Reis del 1823 Madona Bruna la nostre Moreneta entrà triomfalment a Barcelona. El Castell de Montjuïc disparà les canonades de rúbrica en les recepcions reials. En arribar a la porta de Sant Antoni, en un safata d'argent hom presentà les claus de la Ciutat a la Verge davallada de la magnifica carrossa dels Marquesos de Castellvell. Poques vegades la Ciutat Comtal ha tributat una recepció tan esclatant a cap Monarca. L'ajuntament i les autoritats civils i militars prengueren part corporativament en la festa. Des de la Creu Coberta fins la Catedral.
dimarts, 14 d’abril del 2009
El Passeg de Gràcia
Passeig de Gràcia
Al peu del Passeig de Gràcia
entre un roure i una acàcia
rajava una fontanella
com la fusada del fus,
com la fusada argentina
escumosa i cristal·lina
descabdellava ses aigües
la dolça Font de Jesús.
Jacint Verdaguer
Passeig de Gràcia
Ara que és nit i plou per dar i per vendre
i els arcs fan una lluna mig apagada
i han dut les bruixes un grapat de cendra
que allunya l'estelada:
Oh bell passeig que el desempolses
profund se soledat i d'harmonia,
¿Què has fet del bé de Deu de cares dolces
que reien a migdia?
Josep Maria de Segarra
Ara veieu si no és cortesia
veure les dames en gran galania
totes folrades i amb joies de preu,
perquè tot una que el temps s'arraulia
van al passeig cada dia a migdia:
deixen els cotxes i passen a peu.
Ara veieu si no és cortesia
ara veieu.
Josep Carner
Al peu del Passeig de Gràcia
entre un roure i una acàcia
rajava una fontanella
com la fusada del fus,
com la fusada argentina
escumosa i cristal·lina
descabdellava ses aigües
la dolça Font de Jesús.
Jacint Verdaguer
Passeig de Gràcia
Ara que és nit i plou per dar i per vendre
i els arcs fan una lluna mig apagada
i han dut les bruixes un grapat de cendra
que allunya l'estelada:
Oh bell passeig que el desempolses
profund se soledat i d'harmonia,
¿Què has fet del bé de Deu de cares dolces
que reien a migdia?
Josep Maria de Segarra
Ara veieu si no és cortesia
veure les dames en gran galania
totes folrades i amb joies de preu,
perquè tot una que el temps s'arraulia
van al passeig cada dia a migdia:
deixen els cotxes i passen a peu.
Ara veieu si no és cortesia
ara veieu.
Josep Carner
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
