L'armari de la meva avia era un bé de Déu de roba blanca amb uns brodats i puntes al coxí que m'agradava molt obrir-lo, però sobretot per l'olor que surtia d'aquella roba tan ben cuidada, olor no sé si podré descriure-ho: era l'olor a l'espígol que ella guardava en mig dels llençols, i que jo, sempre que anava a casa seva, havia d'obrir l'armari.
Encara que jo he seguit amb el seu costum, mai ha estat el mateix.
3 comentaris:
He sentit el flaire del teu espígol així com he imaginat la pulcritud de l'armari de la teva àvia.
Un entranyable record,
Maribel
Roser, veig que has aconseguit introduir imatges, me n'alegro. Parles de l'espígol, que és una de les plantes que més m'agraden, precisament per aquesta olor de net,que desprenen, tan agradable, que tu comentes.
Roser,
a mi també m'encanta l'olor de l'espígol i també en tinc als armaris.
M'ha agradat molt el teu escrit recordant el costum de la teva àvia.
Magda
Publica un comentari a l'entrada