L'armari de la meva avia era un bé de Déu de roba blanca amb uns brodats i puntes al coxí que m'agradava molt obrir-lo, però sobretot per l'olor que surtia d'aquella roba tan ben cuidada, olor no sé si podré descriure-ho: era l'olor a l'espígol que ella guardava en mig dels llençols, i que jo, sempre que anava a casa seva, havia d'obrir l'armari.
Encara que jo he seguit amb el seu costum, mai ha estat el mateix.
