He anat d'un lloc a l'altre sense fer res,
no m'ho treia del cap. He començat moltes
coses però no n'he acabat cap, no podia centrar-me. (Disgust.)Salvem un poema
DON JAUME EN SAN JERONI
Per veure bé Ctalunya,
Jaume primer d'Arago
puja al cim de San Jeroni
a l'hora en que hi surt lo sol.
quin pedestal per l'estatua!
pel gegant, quin mirador!
Les àligues que hi niaven
al capdemunt, li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que hermosa
l'estimada del seu cor!
Té en son cel aucells i àngels,
en so camp verges i flors,
en sos aplecs l'alegria,
en ses famílies l'amor;
té guerrers en ses muralles,
naus veleres en sos ports;
naus de pau i naus de guerra
frisoses de pendre el vol.
Les ones beses ses plantes,
l'estrella besa son front,
sota un cel d'ales immenses
que és son real pavelló.
En son trono de muntanyes
té el Pirineu per redós,
per coixí verdosos boscos,
per catifa prats de flors
per on juguen i s'escorren
rieres i rierons,
com per un camp d'esmeragdes
anguiles de plata i or.
Del Llobregat veu les ribes,
les margades del Besòs
que coneix per les arbredes
com les roses per l'olor.
Los vilatges a llur vora
semblen remats de moltons
que abeurants'hi a la vesprada
hi espera la llum del jorn.
Llena li parla de LLeida
que el graner de Roma fou;
Albiol, de Tarragona
tan antiga com el mon;
Puigmal, de dues Cerdenyes,
talment dos cistells de flors,
Montseny, de Vic i Girona;
Albera, del Roselló,
Cardona de ses salines;
Urgell, de ses messes d'or;
Montjuïc, de Barcelona,
la que estima més que tot.
Tot mirant a Catalunya
sha sentit robar lo cor.
-Què puc fer per ma estimada?
-va dient tot amorós-
si del cel vol una estrella,
des d'aci l'abasto jo.
-No vol del cel una estrella,-
una veu dolça respon;
-la mes bella que hi havia
se li és posada al front.
Torna-li dues germanes
que prengue el moro traïdor,
l'una anant a collir perles
vora la mar de Montgó.
i l'altre nedant estre els cisnes
prop d'on volava el voltor,-
Ell gira els ulls a Mallorca,
obira com un colom
nedant entre el cel i aigua,
vestida d'un raig de sol.
a Valencia no l'obira,
mes obira sos turons
que l'hort de la sultana
són muralla i miradors.
Se n'arrenca de l'espasa,
i aixeca sa veu de tro;
Germans de Catalunya
i encara porteu lo jou?
Rei moro que les tens preses
jo et vull veure als meus genolls.-
Si l'obirassen los moros,
les deixarien de por,
com deixaren Catalunya
quan, d'Otger entre els lleons,
Roldan los tirà la maça
dels sims del Canigó.
Quan torna els ulls a la serra
cerca aquell que li ha respost;
dintre l'ermita més alta
té la Verge un altar d'or,
no hi ha ningú en la capella
i ella té el llavi desclós.
Posant a sos peus l'espasa,
cau a terra de genolls;
-A rescatar les catives,
Maria, guiau-me vós;
a mon pit donau coratge,
a mon braç, força i braó,
i si al pujar a la serra
vui me deien rei hermós
quan tornaré a visitar-vos
me diran Conqueridor!
JACINT VERDAGUER - Patria (1888)
Roser
3 comentaris:
Quin poema més bonic, Roser. Le llegit dues vegades i ho tornarè a fer unes quantes més. Està ple de sentiment. Gràcies per descobrir-me'l.
A mi també m'ha agradat molt el poema que has escollit. Veig que ara ja et funciona bé el bloc i has donat una bona empenta.
Ànim!
Rosa
Roser, jo tampoc havia llegit aquest poema. He sentit la potent veu del Rei Jaume, des de Sant Jeroni, com ens parlava. Preciós !! Com la Gina també et dono les gràcies per haver-lo escollit.
Maribel
Publica un comentari a l'entrada